dissabte, 8 d’abril de 2017

Arrelats a la terra

Ahir, 7 d'abril, va fer 405 anys que un huracà va endur-se el Garoé, un gran llorer considerat arbre sagrat pels bimbaches, la població autòctona d'El Hierro. La divinitat atribuïda a aquest arbre tenia la seva explicació. Situat a 1.000 metres sobre el nivell del mar i en un vessant enfrontat als vents alisis, del Garoé creixien unes enormes fulles que eren capaces de captar i destil·lar l'aigua ambiental, que era recollida en uns dipòsits i que constituïa la gran reserva hídrica del poble bimbache. L'existència d'aquest arbre vital va ser ocultada als conqueridors espanyols, per tal que la set els fes retrocedir, però una circumstància novel·lesca (la traïció d'una noia bimbache, enamorada d'un soldat andalús) fou determinant per revelar el secret i, en definitiva, facilitar l'ocupació estrangera.

(1) Idealització del Garoé, segons un antic gravat.

El nom d'aquest arbre amaga una curiositat lingüística. Garo, en èuscar, significa "rosada" (i també "falguera"), una dada que el filòleg basc Federico Krutwig brandava per defensar la seva controvertida tesi del parentesc entre l'èuscar i les llengües aborígens canàries.

No sembla que l'abril sigui un mes propici per als arbres canaris. Un 3 d'abril de 1684 va caure el pi de Teror (Gran Canària), de nou per culpa dels vents. No és un arbre qualsevol: és el pi des d'on el segle XV, segons la tradició, va aparèixer-se la Mare de Déu del Pino, de patronatge i gran veneració a l'illa. L'historiador il·lustrat Viera y Clavijo, en la seva cèlebre Noticias de la historia general de las islas de Canaria, documenta així la notícia: “A las siete de la mañana se observó que el árbol amenazaba ruina. Sacaron la imagen y el Santísimo de la iglesia, porque sólo distaba dos varas de la puerta principal; pero al fin cayó hacia donde no hizo el menor daño. Se atribuyó esta fatalidad a la imprudencia de haber hecho torre del pino, colgando de sus gajos las campanas”.

(2) Aparició de la Mare de Déu del Pino.


El més famós dels arbres canaris, però, és el drago d'Icod de los Vinos (Tenerife). El més famós, potser perquè és el més gran del món de la seva espècie (Dracaena draco) i el més longeu: se li atribueix una antiguitat de 800 a 1.000 anys, però s'havia arribat a parlar de fins a tres mil·lennis d'existència. Fa 18 metres d'alçada i té un perímetre de 20 metres a la base. De les seves 300 branques broten cada any suficients flors per formar 1.500 rams. Com a curiositat, el tronc té una cavitat de sis metres a la que es pot accedir per una porta.

(3) Drago d'Icod.

A diferència dels seus col·legues d'El Hierro i Teror, el drago d'Icod segueix dret i robust al seu lloc, i que duri. Res ha aconseguit acabar amb la seva mil·lenària existència, ni les inclemències meteorològiques, ni l'acció dels conqueridors peninsulars, ni tan sols la contaminació ambiental o els actes incívics: la creació d'un parc al voltant de l'arbre, amb la consegüent desviació de la carretera cap a Guía de Isora, evita que la venerable planta prengui mal.

[Imatges: (1) agualternativa.com; (2) www.estodotuyo.com; (3) www.monumentaltrees.com]









dissabte, 1 d’abril de 2017

El gran pintor muralista canari

Néstor Martín-Fernández de la Torre està considerat el principal pintor modernista i simbolista canari i va tenir molts lligams, com veurem, amb la nostra cultura. Néstor (així se'l va conèixer quan es va consagrar) va néixer (1887) i morí (1938) a Las Palmas. Dibuixant i pintor precoç, recorregué diverses ciutats europees, especialment París, on perfeccionà la seva tècnica.

(1) Néstor Martín-Fernández de la Torre.

El seu primer contacte amb Catalunya és del 1906, amb la participació a l'Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona. Posat sota el mestratge del pintor modernista Eliseu Meifrén i amb l'ajuda de la família Torrella, amb qui estava emparentat, Néstor s'introduí a la tertúlia artístico-literària del Cafè Continental a la Plaça de Catalunya. Allí es relacionà amb els grans noms de la cultura catalana del moment (Rusiñol, Sert, Albéniz, Granados, Utrillo, Adrià Gual, D'Ors...). El 1907 féu la seva primera mostra individual al Cercle Eqüestre. El 1909 exposà a la Sala Parés els plafons decoratius destinats als salons d'un casino promogut per la societat El Tibidabo. Amb aquests plafons, inspirats en escenes de L'Atlàntida i Canigó, de Verdaguer, Néstor inicià la seva tendència literària-decorativo-musical. Com a anècdota, cal dir que per la feina cobrà 1.500 pessetes, quantitat que l'autor considerà insuficient i que originà una certa fricció amb el doctor Andreu, l'ànima del Tibidabo, superada sense més problemes. Encara exposaria el 1911 al Fayans Català, amb un retrat d'Enric Granados.

(2) 'El jardín de las Hespérides' (1908-09).

Tingué molta relació amb els principals membres de la Residencia de Estudiantes de Madrid i s'instal·là durant un temps, de nou, a París. Tornà a la seva terra natal als anys trenta, on inicià la seva etapa tipista o "neocanària", treballant per la recuperació etnogràfica i pel llavors naixent turisme. Amb aquesta intenció projectà el Pueblo Canario de Las Palmas (en la línia del Poble Espanyol de Barcelona), que construí el seu germà arquitecte Miguel. Com hem esmentat abans, excel·lí en el camp de les arts escèniques, com a decorador i figurinista (El amor brujo de Falla, per exemple), i en el muralisme. Seves són les pintures que decoren les parets del Casino de Tenerife i del Teatro Pérez Galdós de la seva ciutat natal. Potser la seva obra més coneguda són les sèries pictòriques "Poemas del Atlántico" i "Poemas de la tierra", pensades per formar part d'un projecte més ambiciós i inacabat,  de temàtica mitològica, caracteritzades pel seu cromatisme i per figures veladament homoeròtiques.

(3) 'Poema de la tierra 7'.

Part de la seva obra es conserva al Museo Néstor, allotjat al Pueblo Canario i inaugurat vint anys després de la seva prematura mort.

[Fonts: Viquipèdia i Pedro Almeida Cabrera: Néstor, un canario cosmopolita; imatges: (1) Viquipèdia, (2) www.balclis.com, (3) latorredemontaigne.com]

dissabte, 25 de març de 2017

Perquè visqués com una reina


A la confluència dels carrers Pérez Galdós i Perdomo, de Las Palmas de Gran Canaria, s'alça un emblemàtic edifici modernista: el palauet Rodríguez Quegles. La seva gènesi amaga una història d'amor.

(1) El palauet Rodríguez Quegles.


Els Rodríguez Quegles eren una poderosa família canària, amb vincles polítics i econòmics. Juan Rodríguez González, majorer de Tetir, va fer les Amèriques (a Puerto Rico, concretament). Amb la fortuna aconseguida amb els negocis comercials, retornà a les seves illes natals el 1853, obrint unes oficines al carrer Triana de Las Palmas. A la continuació i expansió dels seus negocis d'importació i exportació no li van ser aliens ni l'aprovació de la Llei de ports francs (1852), ni l'ajut de qui seria el seu sogre, Rafael Quegles Martorell, un mercader català afincat a Canàries a principi del segle XIX. El 1894, després de la mort de Juan Rodríguez, els seus sis fills constituïren una societat que amb el temps entraria en el sector bancari, que adoptaria la denominació Banco de Canarias els anys seixanta del segle XX i que acabaria absorbit pel Banco Central.
 
(2) Domingo Rodríguez Quegles.

Un d'aquests fills, Juan, fou el que remenava les cireres del negoci familiar, fins a convertir-se en el principal propietari de Las Palmas d'abans de la Primera Guerra mundial, però fou un altre dels germans, Domingo Rodríguez Quegles, el protagonista de la nostra història d'avui. Regidor, conseller del Cabildo i president del Círculo Mercantil, Domingo prometé impulsivament a qui seria la seva dona, María Teresa González, que li construiria la casa "més bonica i suntuosa" de tot Las Palmas, "perquè visqués com una reina". I efectivament, el 1900 es van iniciar els treballs per aixecar el superb edifici en un solar que havia format part d'un convent de monges. Del projecte se'n encarregà Mariano Belmás, un prestigiós arquitecte madrileny, el pressupost inicial fou de 500.000 pessetes del moment i en la construcció s'usaren marbres de Carrara, vitralls francesos i fustes nobles de Cuba i Guinea. No es van estar de res. No està clar quin any es va acabar la construcció del palauet, però és probable que fos als voltants del 1903, data de les noces que el van justificar. 
 
(3) Activitat cultural als jardins del palauet.

Com tota gran mansió, el Rodríguez Quegles es deteriorà amb els anys fins que el seu manteniment fou inassumible, de manera que se'n va fer càrrec primer l'ajuntament de Las Palmas i després al govern de les Canàries, que l'han destinat a diferents funcions administratives i culturals. En aquests moments és la seu del Festival de Cinema de Las Palmas i del Conservatori de Música

[Informació extreta de www.guiadegrancanaria.org i de Fernando Carnero Lorenzo: "De Juan Rodríguez González al Banco de Canarias, 1853-1970"; imatges: (1) www.lpavisit.com, (2) www.laprovincia.es, (3) www.ociolaspalmas.com] 

dissabte, 18 de març de 2017

Al caire del cràter

Un noticiós incident del passat 15 de març ha posat de fugaç actualitat el telefèric del Teide. Recordem els fets: una avaria va deixar atrapades 60 persones a les cabines del telefèric durant dues hores. Altres 200 van quedar aïllades a l'estació superior (La Rambleta), a més de 3.500 metres d'altitud, que van haver d'anar al refugi d'Altavista o bé fer el camí de descens a peu fins a la base, a tres hores. En condicions normals es tracta d'una travessia fantàstica, per gaudir de paisatges encisadors, però aquell dia potser no era el cas.

(1) Telefèric del Teide.

La idea d'un telefèric per arribar còmodament al punt més alt de l'estat espanyol va ser d'Andrés Arroyo y González de Chaves, un advocat i polític tradicionalista tinerfeny. El 1929, en el transcurs d'un viatge a Baviera, es va entusiasmar amb els telefèrics construïts per accedir al Zugspitze, el pic més alt d'Alemanya (que "només" fa 2.962 metres) i encarregà a l'enginyer José Ochoa un projecte per a un telefèric similar al Teide.

(2) Andrés Arroyo (1883-1968).

Com acostuma a passar massa sovint, una cosa són els plans o les intencions i una altra portar-los a la pràctica. Van haver de passar trenta anys perquè, després de gestions i modificacions de tota mena, es constituís el 15 d'octubre de 1959 la Societat Teleférico al Pico Teide, la qual mitjançant un acord amb l'Ajuntament de La Orotava (d'on depèn administrativament el pic) va obtenir els terrenys necessaris per executar l'obra, permutant-los amb una escola. Les obres començaren el 1965 i la inauguració fou el 18 de juliol de 1971. Entre 1999 i 2007 es va escometre una remodelació de la instal·lació, amb substitució de les cabines.

(3) Una de les antigues cabines.

Les dades. El telefèric salva un desnivell de 1.199 metres, entre la base (2.356 m) i l'estació superior (3.555 m), amb quatre torres intermitges. Ascendint 163 metres més trobarem el cràter del volcà, l'accés al qual està restringit. No així al dels miradors La Fortaleza i Pico Viejo. La vista, no cal dir-ho, és espectacular sobre Las Cañadas del Teide, Tenerife i les altres illes canàries. El telefèric fa el recorregut de 2.482 metres en deu minuts, en unes cabines aptes per a 44 persones. El servei s'interromp quan causes meteorològiques o tècniques així ho aconsellen, que és el que li va passar a l'autor d'aquest bloc a qui, en una ocasió, el fort vent va frustrar les seves intencions.

[Apunt publicat també al bloc Propera parada...; Amb dades extretes de Viquipèdia i www.volcanoteide.com; imatges: (1) www.todotenerife.es, (2) bernardocabo.blogspot.com.es, (3) www.volcanoteide.com]



dissabte, 11 de març de 2017

Patrimoni mundial

Ahir es va decidir quina serà la candidata, en representació de l'estat espanyol, per figurar al Patrimoni Mundial de la UNESCO, i l'elegida fou el Risco Caído i els espais sagrats de muntanya de Gran Cànaria (el nostre Priorat, que també hi opta, haurà d'esperar uns mesos).

(1)

Descobert el 1996, el Risco Caído, situat a la Caldera de Tejeda de Gran Canària, és un almogaren ("temple" o "lloc de reunió" en la llengua dels guanxes) i constitueix un singular i excepcional complex arqueològic de caràcter religiós i astronòmic dels aborígens canaris. Risco Caído forma part del denominat espai sagrat de les muntanyes de Gran Canària (1), que alberga un conjunt de manifestacions i obres de caràcter arqueològic d'una cultura que evolucionà, en total aïllament fins l'arribada dels primers mariners del sud d'Europa els segles XIII i XIV. Hi destaquen, a més del Risco Caído, el complex arqueològic de la Sierra de Bentayga, la Mesa de Acusa i el Santuario de Risco Chapín.

Els assentaments troglodites de la Caldera de Tejeda constitueixen una mostra irrepetible d'hàbitats humans en cultures insulars, il·lustrant un nivell d'organització de l'espai i de gestió adaptativa dels recursos. La fusió dels escenaris naturals amb els assentaments de les coves rupestres crea un autèntic "paisatge cultural" que manté les seves connotacions simbòliques i cosmològiques.

(2)

Hem esmentat el caràcter astronòmic o cosmològic d'aquest paratge, i és que al Risco Caído es dona un fenomen ben curiós (2), que ens recorda Stonehenge o Montsegur i, a casa nostra, el campanar de la Prioral de Reus o el rosetó de la catedral de Palma: durant el solstici d'estiu, la llum del sol penetra a l'interior per una escletxa i recorre les parets decorades amb triangles tallats a la pedra. Hom ha especulat que això tingui una significació relacionada amb la fertilitat (en aquest sentit, els triangles i el raig de llum són poderosament simbòlics).

Si Risco Caído i els espais sagrats de muntanya de Gran Canària assoleixen ser inclosos (el juliol del 2018) a la llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO, s'afegiran a altres béns culturals o naturals canaris que ja ho han aconseguit en anys anteriors: el parc nacional de Garajonay (3), a la Gomera (1986), San Cristóbal de La Laguna (1999), el parc nacional del Teide (2007) i el silbo gomero (2009), aquest en qualitat de patrimoni immaterial de la Humanitat.

(3)

[Informació extreta de riscocaido.grancanaria.com; imatges: (1) riscocaido.grancanaria.com, (2) www.laprovincia.es, (3) www.gobiernodecanarias.org]


dissabte, 4 de març de 2017

Es busca amor, salut, temps i diners

El Museo Canario de Las Palmas és una de les institucions culturals més prestigioses de l'arxipèlag. Fundat el 1879 per iniciativa de diversos intel·lectuals d'adscripció darwinista de la burgesia local, en el seu naixement confluïren l'interès per les antiguitats aborígens, col·leccionades fins llavors de forma amateur, i la influència de l'antropologia francesa. Efectivament, l'errònia creença de que entre l'home de Cromanyó (descobert el 1868 a França) i els aborígens canaris hi havia una estreta relació determinà el naixement del museu.

(1) Museo Canario.

Un dels científics més destacats de la primera època del Museo Canario, juntament amb el doctor Gregorio Chil y Naranjo i Juan Bethencourt Alfonso fou el barceloní Víctor Grau-Bassas Mas. Nascut el 1847, als quatre anys arribà a Las Palmas, on el seu pare regentà una farmàcia. Estudià Medicina a Barcelona i el 1860 tornà de nou a Gran Canària. Exercí professionalment a Teror, on fundà els primers banys d'aigües minero-medicionals, on seria diputat provincial i on, sota els seus auspicis s'erigí una creu al lloc on és tradició que es va aparèixer la Mare de Déu del Pino. Fou nomenat director de Sanitat Exterior a Las Palmas i introduí la Creu Roja a l'illa (1874).

Però sens dubte, on Grau-Bassas deixà una petjada més influent fou en la creació del Museo Canario, formant part de la seva primera junta i essent-ne el primer conservador. Hi aportà els objectes arqueològics que havia anat acumulant en les seves excursions: utensilis, mòmies, sepultures... Durant tres anys organitzà expedicions arqueològiques a diferents jaciments indígenes, com per exemple a la cova de Mogán on, segons va deixar escrit "tant s'hi va trobar i tant s'hi va destrossar". Era conscient de l'enorme vàlua arqueològica de Gran Canària: "l'exploració d'aquesta illa està per començar, però per fer-ho es necessita amor al museu, salut, temps i diners".

(2) Víctor Grau-Bassas (1847-1917).

Un incident determinà que Grau-Bassas s'allunyés de Canàries i del seu museu. Els fets tenen un punt de novel·lesc. El 1884 el vaixell francès Ville de Para naufragà a Gando. Els pescadors de la zona es llançaren a l'aigua per rescatar els mariners i aquests, en agraïment, els regalaren els farcells que havien quedat surant al mar, alguns dels quals foren venuts al nostre personatge. L'acusació d'apropiació indeguda que rebé i la difamació que patí, completament injustes, causaren que es reclogués a Teror, on es dedicà a dibuixar i a escriure sobre costums canaris. El 1890, disgustat amb la situació creada, emigrà a l'Argentina, on aconseguiria un treball al Museo de La Plata de Buenos Aires, inaugurat de feia poc i que mantenia relació amb el Museo Canario. Moriria a Tres Arroyos el 1918.
(3) Mòmia guanxe.

El Museo Canario, amb una sala dedicada a la memòria de Grau-Bassas, és un centre cultural i documental de primer ordre. S'hi poden contemplar mòmies, cranis, ceràmiques, pintaderas, teixits, escultures... i s'hi pot consultar la bibliografia més complerta sobres l'arxipèlag canari, un milió (sic) de diaris i revistes, incunables, col·leccions cartogràfiques i fotogràfiques, l'arxiu de la Inquisició a Canàries o fons personals, empresarials i associatius. Té la seu al bucòlic barri de Vegueta, al carrer Doctor Verneau (per cert, un prestigiós arqueòleg francès també vinculat al museu).

[Amb informacions de: Carmen Ortiz García: Antigüedades guanchinescas. Comercio y coleccionismo de restos arqueológicos canarios (CSIC), www.elmuseocanario.com, www.estodotuyo.com, José Tandem; imatges: (1) www.elmuseocanario.com; (2) www.estodotuyo.com; (3) cultureandhistory.revistas.csic.es, foto Museo Canario]




dissabte, 25 de febrer de 2017

Temps de carnaval

Dijous passat va ser gras i dimecres que ve serà de cendra. Estem, doncs, en el moment àlgid del carnaval o carnestoltes, un esdeveniment anual indissociable de les Canàries, ja que és viscut amb especial intensitat pels seus habitants. Donem-ne algunes pinzellades.

Una de les mostres més ancestrals del carnaval canari el trobem en els diabletes de Teguise (Lanzarote). Aquest ritual sembla originari d'Amèrica i importat per un immigrant. Els participants es disfressen de boc o de dimoni, amb màscares representant un brau de grans banyes i llengua vermella. La roba és estampada i de les corretges pengen petits esquellots. Amb aquesta fila espanten nens i joves. 
 
(1) Diabletes de Teguise.


Una altra tradició immemorial del carnaval que trobem a les Canàries (i a molts altres llocs, val a dir-ho) és el costum de llançar-se objectes o matèries de tot tipus. Antigament a Tenerife i a La Palma es tirava a la gent des dels balcons huevos-talco, closques d'ou reomplertes de talc i més tard de serradures, farina, cendra o sorra. Van acabar prohibits per les autoritats. Més innocent era el costum de les carnavalinas, joguines d'aigua amb què es mullaven els vianants. 

Les murgas són agrupacions musicals de tipus humorístic, satíric i crític molt esteses pel sud de la península però que a les Canàries tenen una significació especial. No hi ha notícia política, social, cultural o de la vida quotidiana que no sigui objecte d'àcida censura amb les seves lletra i música, però feta amb gràcia. Per exemple, de les murgas canàries no transcendeixen mai lletres ofensives contra els catalans com sí que hem sentit alguna vegada de les de Cadis o altres poblacions andaluses. Diuen les cròniques que la primera murga tinerfenya va néixer el 1915 d'un grup de mariners (de Cadis, precisament) del vaixell Laya que van improvisar una chirigota pels carrers de Santa Cruz acompanyats d'instruments musicals de cartró construïts a la Juventud Republicana, que els cedí el local per fer-ho. 
 
(2) Una murga de Tenerife.

A aquesta murga la van succeir altres com la del Flaco, la del Chucho o la del Manco, que a l'acabar l'actuació demanaven un ajut econòmic; d'aquí el refrany pides más que la murga del Flaco en la que cinco tocan y siete piden que es va popularitzar en altres temps.

(3) Cecilia Navarro, reina del Carnaval de Santa Cruz (2016).

Les festes de carnaval tenen les seves reines i potser la que té més projecció és la del Carnaval de Santa Cruz de Tenerife. Cada any les candidates desfilen per l'escenari, en el transcurs d'una gala i al ritme d'una música ad hoc, amb uns impressionants vestits que, degut a la seva aparatositat i al seu pes (fins a 200 quilos) han de ser empesos i desplaçats amb rodes. La imaginació a l'hora de dissenyar aquesta mena d'escenaris ambulants no té límits: motius exòtics, guarniments multicolors, plomes, pedreria...

Com a contrapunt a les reines del carnaval s'han anat popularitzant els darrers anys els concursos de drag queen també en el marc del carnestoltes. Aquí no es valora tant la disfressa i la bellesa de les concursants com la coreografia del número musical. El certamen que ha adquirit més fama és el de la Gala Drag de Las Palmas, creat el 1998, que cada any té lloc en un escenari del parc de Santa Catalina de la capital. Com a curiositat, si bé la gran majoria de participants són homes, una dona va quedar en segon lloc el 2010.
 
(4) Tortitas de Carnaval.

I per acabar, res millor que parlar de menjar si tenim en compte que una de les facetes que caracteritza el carnaval és la seva proclivitat als excessos gastronòmics com a preludi a la severa Quaresma que s'acosta. A les Canàries són típiques, per aquesta època, les postres sobretot: la sopa de miel de La Palma, que són una mena de torrijas, les rebanadas de Carnaval i les tortitas de Carnaval, elaborades totes elles amb farina, ous o mel i fregides, i emparentades per tant amb els bunyols típics de casa nostra en aquesta època de l'any.

Com es pot comprovar, el carnaval té un significat molt especial a les Illes Canàries. Quan, degut al seu caràcter pagà, irreverent o provocatiu, les dictadures de Primo de Rivera i franquista van prohibir-lo, a l'arxipèlag van tenir el privilegi de seguir celebrant-lo. Això sí, amb discreció i sota l'eufemisme de "festes d'hivern".

[Informacions procedents de www.bienmesabe.org (núm. 195) i Viquipèdia; imatges: (1 i 2) www.grupomascarada.org; (3) www.tenerife.com; (4) sobrecanarias.com]





dissabte, 18 de febrer de 2017

La 'Monyos' de Santa Catalina

Dimarts que ve, 21 de febrer, farà trenta anys que va morir "Lolita Pluma", un famós personatge de Las Palmas que, com després veurem, ens recordarà poderosament la nostra "Monyos" barcelonina. Nascuda el 1904 al barri de La Isleta de Las Palmas, María Dolores Rivero Hernández va acabar essent coneguda per "Lolita Pluma" perquè el seu pare i el seu avi, originaris d'Arucas, eren dels pocs habitants d'aquesta població que sabien escriure a ploma.

(1) 'Lolita Pluma'.
Se sap que va estar casada però que va separar-se al cap de poc temps, circumstància que contribuiria, segons sembla, a desequilibrar-la psíquicament. La seva manera de viure era especial sinó extravagant, certament. Es vestia i maquillava de forma estrafolària i es passejava pel parc de Santa Catalina de Las Palmas rodejada de gats i venent flors de paper, xiclets i postals als turistes. Contestava iradament quan algú li portava la contrària però alhora era un personatge popular i entranyable que va acabar formant part del paisatge humà de la capital canària.

(2) Estàtua a Las Palmas.

Moriria el 1987 a l'hospital Insular però el seu record ha perdurat en el temps. El 1998 s'erigí una estàtua seva, obra de F. Ávila, al mateix parc de Santa Catalina que havia fet seu. "Lolita Pluma", amb el seu particular tarannà, ha estat qualificada com "una barreja de llibertat, decadència i humanitat".

(3) La 'Monyos' al Born.

"La Monyos" curiosament també es deia Dolors (de cognoms, Bonella i Alcázar) i tothom s'adreçava a ella dient-li Lola, com el nostre personatge d'avui. Les similituds no acaben aquí perquè igualment es vestia de forma estrambòtica i es posava flors al monyo (origen del seu renom) i amb aquesta imatge esdevingué popular passejant-se per les Rambles i altres zones cèntriques de Barcelona. A més, patia uns evidents problemes psíquics, sobre l'origen dels quals hi ha diverses versions. Es parla que perdé una filla de quatre anys atropellada per un carruatge, d'un marquès que la deixà embarassada i li prengué la filla, d'un amant de l'alta burgesia que li raptà el fill o que l'obligà a avortar... Un passat obscur que va donar lloc a tota mena d'elucubracions, certes, exagerades o directament falses. "La Monyos", que havia nascut al Raval barceloní el 1851 i que moriria el 1940, va quedar a la memòria col·lectiva com un personatge popular i entranyable unit indissolublement a les Rambles, com "Lolita Pluma" ho fou al parc de Santa Catalina.

[Imatges: (1) historiascanarias.blogspot.com.es; (2) www.laspalmasgc.es; (3) www.historiadebarcelona.org, foto Josep M. Sagarra Plana]

dissabte, 11 de febrer de 2017

Un 'cunero' a l'Alt Maestrat

Felipe Pérez del Toro fou un economista i polític canari de tombants del segle XX. Professionalment va destacar com a catedràtic de l'Escola de Comerç de Cadis primer, i de l'Escola Central de Comerç de Madrid després, d'on arribà a ser director. Fou membre de la Reial Societat Geogràfica i un dels redactors de l'informe per a la reforma de la nomenclatura municipal, iniciada el 1906 i aprovada el 1916.

(1) Felipe Pérez del Toro.
Fou autor de diverses obres: El Tabaco canario y las pesquerías en África: apuntes acerca de la geografía, historia, agricultura, industria, comercio, estadística y administración de la provincia de Canarias (1881), España en el Noroeste de África (1892) i Compendio de Historia gneral del desarrollo del Comercio y de la Industria (1897).

(2) Portada d'El Tabaco...

Com a membre del Partit Conservador fou parlamentari de diverses legislatures. La singularitat és que fou diputat primer pel districte d'Albocàsser, a Castelló (1899-1904) i pel de Las Palmas després (1905-1910). Encara seria senador per Canàries entre 1911 i 1914. No hem sabut trobar la raó per la qual aquest polític canari acabés representant els interessos de la comarca de l'Alt Maestrat, però sospitem que es tractava del que en argot parlamentari es coneix com cunero, és a dir aquell candidat que un partit imposa, per conveniència o compromís, en una circumscripció amb la qual no té cap vincle significatiu; una pràctica d'allò més habitual durant la restauració borbònica, com és el cas que ens ocupa.

(3) Postal antiga d'Albocàsser.
Que fos electe pel País Valencià no fou cap impediment perquè pensés més en la seva terra natal, com és lògic. Una mostra, extreta d'un exemplar de 1903 de La Aurora (el primer periòdic de Fuerteventura), la trobem en un article on s'anuncia que Pérez del Toro ha fet diverses proposicions al Congrés favorables a Canàries, malgrat no ser-ne diputat. L'articulista no s'està de dir: "Justo es aplaudirle. Su amor a su país se revela perfectamente en acto tan patriótico", mentre llança també algunes floretes al nostre personatge: "brillaba su palabra por su fluidez, y en su delicada y amena conversación se veían los reflejos de una capacidad extraordinaria".

Avui un cèntric carrer de Las Palmas du el seu nom.

[Imatges: (1) www.senado.es, foto Enciclopedia Espasa; (2) www.amazon.es; (3) www.todocoleccion.net]


dissabte, 4 de febrer de 2017

Dels presoners als plàtans

Ens acostem avui de nou a un personatge amb arrels catalanes i de biografia d'indubtable interès. José Samsó Henríquez nasqué a Guía (Gran Canària) el 1890 però, igual que Guimerà, el seu pare Climent Samsó era català de Caldes de Montbui i la seva mare canària de Gáldar. És probable, tot i que no ho he pogut constatar, que fos familiar d'Òscar Samsó, poeta de Caldes. Després de cursar estudis secundaria a Las Palmas, seguí una brillant carrera universitària que el dugué a llicenciar-se en dret (1911) i farmàcia (1917) a Barcelona, i en filosofia i lletres (1921) a Sevilla.

(1) Samsó, jove tinent.

La primera de les llicenciatures, combinada amb la milícia, determinà la seva carrera professional, ja que ben d'hora ingressà al Cos Jurídic Militar com a tinent auditor. La seva actuació pública més rellevant fou la participació en les tasques humanitàries en el marc de la neutralitat espanyola a la Guerra del 14, sota l'impuls d'Alfons XIII. En tant que auditor de guerra romangué dos anys a Alemanya visitant camps de concentració i hospitals de guerra a l'objecte de comprovar el compliment de les convencions internacionals i el tractament humanitari que rebien els presoners, bàsicament francesos. La seva labor la documentà a Las visitas a los prisioneros de Guerra e internados civiles en Alemania (1919). En aquest informe reporta les intercessions en casos de penes de mort contràries a les convencions internacionals i el grau de compliment de les garanties processals en els consells de guerra.

(2) Samsó (amb una càmera fotogràfica) a Alemanya.

Quan tornà a les Canàries obrí un segon i insospitat front professional a la seva vida: el cooperativisme agrícola, sector plataner. Per la branca materna, Samsó descendia d'una família amb un ampli patrimoni agrícola al nord de Gran Canària i aquesta circumstància, unida a la influència que rebé del cooperativisme alemany, determinà que a la dècada dels vint iniciés una intensa activitat en aquest camp: fundador del Sindicato Agrícola de Guía (després del Norte de Gran Canaria), que aglutinà la majoria de plataners de la zona i que va arribar a produir i exportar el 80% del plàtan de l'illa; fundador del Sindicato de Regantes del Norte de Gran Canaria, impulsor d'embassaments, canals i regs; i, en fi, president del Consejo Ordenador de la Exportación del Plátano.

(3) Plataneres a la vila de Guía.

José Samsó era auditor general de Canàries en el moment de l'esclat de la guerra del 36. Encara que monàrquic i favorable al cop d'estat, aviat tindria problemes amb el règim naixent i, curiosament, tant l'activitat jurídico-militar com la cooperativista estan en l'origen d'aquests problemes. Coherent amb l'alt sentit de l'ètica i l'equanimitat que sempre van presidir la seva actuació, Samsó era contrari a l'afusellament d'un grup de persones, entre elles Antonio Boix, l'ex-governador civil de Las Palmas. Simultàniament, la Falange pretenia el control de l'exportació platanera del moment, que reportava moltes divises. Les pressions en els dos fronts oberts determinaren el seu cessament tant del Consejo Ordenador com de la seva plaça d'auditor i la seva deportació a la Península (1937).

(4) Poc temps abans de la seva mort.
No tornaria a les Canàries fins el 1944 i no seria ascendit (a general) fins el 1963. Dos anys després moriria a Barcelona.

[Informació extreta de bienmesabe.org i Sergio Aguiar Castellano; imatges: (1 i 2) arxiu familiar, bienmesabe.org; (3) www.todocoleccion.net; (4) galdaraldia.es]