dissabte, 24 de desembre del 2016

Nadal a Las Canteras


(1) Detall del pessebre de 2015.
El pessebre d'arena de Las Palmas de Gran Canària, compleix deu anys. Destacable pel seu valor artístic i pel reclam que suposa per al turisme de la ciutat, el pessebre ja és tot un esdeveniment quan arriben les festes nadalenques. Situat a la zona de La Puntilla, en un extrem de la platja de Las Canteras, que li dóna una immillorable perspectiva, és una extraordinària mostra d'art efímer que ha merescut ja la visita d'un milió i mig de persones en aquest decenni.

(2) Etual Ojeda, davant una de les seves obres.
La idea va néixer per donar continuïtat a l'aposta feta els anys vuitanta per Etual Ojeda, un dels escultors de sorra més destacats del món, que volia donar projecció a la platja més emblemàtica del seu Las Palmas natal amb l'habilitat que més domina: modelant arena i aigua amb ben pocs utensilis i obtenint tota mena de figures humanes, escenaris o objectes amb un realisme sorprenent.

(3) Els actuals artistes del pessebre de sorra.

Enguany el pessebre no serà una excepció. Modelat durant una setmana per un equip internacional d'escultors (de Canàries, França, Rússia, Itàlia i Bèlgica), fins el 9 de gener es podrà contemplar una obra excepcional, tant pel resultat en termes estètics com per la magnitud de les xifres de la seva elaboració. Ocupa un espai de 75 per 30 metres, s'han treballat dues mil tones de sorra,  les escultures arriben als 4 metres d'alçada i representen set escenes nadalenques diferents, a més de dues conegudes muntanyes grancanàries, el Roque Nublo i el Roque Bentayga. Tothom tira cap a casa seva, ja se sap.

(4) Un altre detall del pessebre de 2015.

La visita és gratuïta i els donatius que s'obtenen són destinats a quatre menjadors socials de la ciutat.

[Imatges: (1, 3 i 4) belendearena.es; (2) mangasverdes.es;

dissabte, 17 de desembre del 2016

Vencerà, vencerà, vencerà

Avui parlarem de futbol i, concretament, d'un dels principals equips de les Canàries, la Unión Deportiva Las Palmas, que per cert s'enfrontarà al Barça a meitats de gener en partit de lliga espanyola.

(1) Escut del club.

Fundat el 1949 resultat de la fusió d'altres cinc clubs, la Unión Deportiva Las Palmas ha militat durant 33 temporades a Primera divisió, però també ha conegut períodes menys brillants a categories inferiors i va estar a punt, en una ocasió, de desaparèixer degut a dificultats econòmiques. Les seves màximes fites han estat un subcampionat de Lliga (1968/69) i un subcampionat de la Copa del Rei (1977/78), que va perdre contra el Barça de Cruyff, Rexach, Migueli i companyia. Més dades: els colors de l'equipació són els mateixos de la bandera de Gran Canària (samarreta groga i pantaló blau), juga a l'estadi de Gran Canaria, que el 2003 va substituir l'històric estadi Insular, té 19.000 socis i 41 penyes d'afeccionats (cap a Catalunya, si no vaig errat) i la seva mascota és un canari (què si no?) de nom Pío pío, que s'encarrega d'animar l'equip mentre sona un himne que fa:
 
Es la Unión Deportiva Las Palmas
nuestro equipo señero sin par
con su juego brioso y brillante
vencerá, vencerá, vencerá.


(2) Pío, pío...

I una curiositat: al seu escut lluu una corona reial perquè el Club Victoria, una de les formacions fundadores, tenia el títol de "Reial".

(3) Sandro Ramírez.
En l'actual plantilla del primer equip juguen dos futbolistes procedents dels Països Catalans, el defensa Pedro Bigas, nascut a Palma de Mallorca, i el central Ángel Montoro, nascut a València. Un altre jugador segurament més conegut a casa nostra és Sandro Ramírez, jugador de l'equip infantil que el 2009 va passar al Barça i que actualment milita al Màlaga.

[Apunt dedicat a la memòria del senyor Juan, entrenador que va ser d'equips infantils de la Unión Deportiva; Imatges: (1) Viquipèdia; (2) www.pasionamarilla.com; (3) www.sport.es]

dissabte, 10 de desembre del 2016

Monserrat


Avui (*) és la Mare de Déu de Montserrat i Vilaweb ha tingut la bona pensada de dedicar un petit reportatge a les esglésies, ermites i altres indrets que porten el nom de la Moreneta, i amb ella la petja de catalans, als cinc continents. La sorpresa m’ha sorgit al descobrir que una de les esglésies més antigues, amb més de cinc-cents anys d’història, es troba a l’illa canària de La Palma i fou fundada per un tarragoní. No he pogut evitar aprofundir-hi mínimament.

(1) Detall d'un fresc de l'església.
El tarragoní en qüestió (nascut el 1505 a Tarragona o a la Selva del Camp, segons les fonts, i mort després del 1550) es deia Marc Robert de Montserrat, fou un dels conqueridors de l’illa i figurà com un dels sis primers regidors del seu cabildo. La seva principal activitat fou, però, econòmica com a fundador d’un ingenio (és a dir, plantació i fàbrica) de sucre, a la localitat de Los Sauces, i com a encarregat de portar les obres de pujada de l’aigua juntament amb un soci anomenat Cordero. És per això que les fonts d’aigua més importants de La Palma són conegudes com Manantiales de Marcos y Cordero, actualment canalitzades i situades en uns paratges de gran bellesa (La Palma fou declarada reserva de la biosfera per la UNESCO el 1983).

(2) Façana del temple.

Per atendre les necessitats espirituals d’amos i treballadors de l’ingenio, Marc Robert fundà el 1515 l’ermita gòtica de Nuestra Señora de Monserrat (sense t), que els anys seixanta del segle passat fou sotmesa a una profunda restauració dotant-la d’elements neoromànics i reinaugurada el 1968 (el 27 d’abril, és clar). Es tracta del temple més gran de l’illa, té tres naus, absis, artesanat de fusta de teia i paviment de marbre. Sens dubte, la peça de més valor és un retaule de la Moreneta, atribuït al pintor flamenc Pieter Poubrus (finals del segle XVI), un encàrrec de l’Heredamiento de los Catalanes, patrons de l’església (a dalt, un detall).

(3) Imatge mariana.
L’església també allotja una imatge de la Mare de Déu. Es tracta d’una escultura en fusta policromada del segle XVI que antigament anava acompanyada de dos angelets que serraven la muntanya, segons la coneguda iconografia mariana, i que lamentablement s’han perdut. El que no s’ha perdut és la veneració per aquella imatge, que cada 27 d’abril és portada en processó per San Andrés y Los Sauces, municipi que comparteix patronatge amb Catalunya.

[(*) Apunt publicat originalment el 27 d'abril de 2016 al bloc Les aigües turbulentes de Vilaweb; imatges: www.lapalmabiosfera.es i www.bienmesabe.org]

dissabte, 3 de desembre del 2016

'Papas arrugás' a Noruega

La presència catalana a les Canàries no s'ha limitat al llarg de la història a empresaris, artistes o  eclesiàstics: també a altres professions o activitats que no han transcendit tant. Per exemple, restauradors, i el nostre personatge d'avui, Felipe Escamilla, ho era. Per cert que podem considerar-lo una barreja d'empresari, artista i, en certa manera, eclesiàstic.

(1) Felipe Escamilla.
Felip Escamilla Quintana nasqué el 1938. No he pogut constatar el lloc de naixement, si bé serveix com a pista saber que uns Escamilla Quintana resideixen en l'actualitat a Terrassa. De ben jove corregué món: Països Baixos, Alemanya, França i Noruega, país on conegué la que seria la seva dona, Inge, i amb la qual s'establiria a Tenerife el 1968. Com a restaurador fundà diversos establiments: Samoga (Puerto de la Cruz), La Rotonda de París (Tacoronte), Casa Felipe el Payés (Santa Cruz de Tenerife), Los Porrones (Los Naranjeros) i Magnolia, també a Puerto de la Cruz, segurament el que li donà més prestigi i que continua obert al públic.

(2) Capsa de llumins del restaurant Magnolia.

Fou un impulsor de la cuina innovadora o avantguardista, entesa com un ofici sempre en constant evolució però que concebé de la forma més seriosa i professional (deia que "la cuina és un art i com a tal ha de sortir d'un mateix i cal practicar-la amb ganes"). Tot i això, la base de la seva proposta culinària sempre fou respectuosa amb la tradició ("crec que tornarem a la cuina de cullera i plat fondo").

(3) Crema del Magnolia.
Ni s'oblidava de la seva catalanitat a les illes ni de la seva canareïtat quan en sortia. A la carta del restaurant Magnolia hi introduí la crema cremada, que encara es serveix, i quan sortia a l'exterior no tenia cap problema en fer bandera de la seva procedència amb propostes originals. A Noruega, per exemple, acompanyava el bacallà d'aquelles latituds amb papas arrugás.

Popularment conegut com Felipe, el payés catalán, morí el 2010, poc després de ser nomenat fill predilecte de Puerto de la Cruz, l'oferta gastronòmica de la qual tant va contribuir a elevar.

[Imatges: (1) www.gourmetvinos.com; (2) www.todocoleccion.net; (3) www.restaurantemagnolia.com] 

dissabte, 26 de novembre del 2016

Elegància, bon gust, tècnica, musicalitat


(1) Alfredo Kraus (1927-1999)

El dijous 24 de novembre es compliren vuitanta-nou anys del naixement del gran tenor Alfredo Kraus, al carrer Colón de Las Palmas de Gran Canària. Prototipus de cantant líric seriós, elegant i professional, distanciat del divisme i de les ànsies de notorietat tan presents en el món de l'òpera, Kraus desenvolupà una llarguíssima carrera que només la mort, als 71 anys i de cruel malaltia, va truncar.

(2) Placa a la casa natal.
La seva relació amb el nostre país fou intensa. Durant la seva etapa formativa, rebé classes de la senyora Markoff a Barcelona i del mestre Andrés a València. Va actuar per primera vegada al Gran Teatre del Liceu el 6 de desembre de 1958 interpretant el duc de Màntua de Rigoletto, el mateix paper del seu debut al Teatre Reial del Caire, dos anys abans. Kraus fou un habitual del Liceu fins el 1992, interpretant-hi durant dotze temporades, si les meves fonts són correctes, el repertori que li donà fama mundial: Il barbiero di Siviglia, Werther, Lucia di Lammermoor, La fille du régiment, Lucrezia Borgia i moltes més obres, a més de la sarsuela Doña Francisquita.

(3) Amb Joan Sutherland a Lucia di Lammermoor (1988).
S'acomiadà dels escenaris catalans al Festival de Peralada el 1998, en circumstàncies personals delicades, després de sobreposar-se a la desaparició de la seva dona però quan un càncer de pàncrees ja minava el seu cos. Morí a Madrid, però fou enterrat al cementiri de Vegeta del seu Las Palmas natal, ciutat que li dedicà l'Auditori que presideix un extrem de la platja de Las Canteras.

(4) Auditori Alfredo Kraus i monument al tenor, a Las Palmas.

En ocasió del seu decés, aquest era el retrat que en feia el musicòleg Roger Alier a La Vanguardia: "Kraus passarà a la història com el més refinat, perfecte i longeu tenor líric lleuger de la història, com l'ànima de la vida operística de Canàries i una perfecta simbiosi entre elegància, bon gust, tècnica i musicalitat".

[Imatges: (1 i 4) auditorioteatrolaspalmasgc.es; (2) Wikipèdia; (3) Pinterest]

dissabte, 19 de novembre del 2016

La terra dels meus amors

L'himne oficial de les Illes Canàries és, des d'abril de 2003, una variació de l'"Arroró" dels "Cánticos canarios" del músic Teobaldo Power, amb lletra del també músic Benito Cabrera. L'arroró (mot d'origen guanxe que significa "nounat") és una cançó de bressol específicament canària, caracteritzada per ser melodiosa, lenta i monòtona, i amb lletres compostes per quartetes octosíl·labes.

(1) Teobaldo Power.

Les primeres estrofes fan:

Soy la sombra de un almendro,
soy volcán, salitre y lava.
Repartido en siete peñas
late el pulso de mi alma.

Però l'arxipèlag compta amb una altra composició molt popular que té la consideració d'himne oficiós: el pasdoble "Canarias". Va ser compost el 1935 per, i aquí hi ha la connexió catalana, Josep Maria Tarridas Barri, nascut a Sant Pol de Mar, autor de sardanes i altres pasdobles i fundador de la cobla Llevantina, de Calella de la Costa; per la seva banda, devem la lletra al poeta valencià Joan Picot. Aquest n'és un fragment:

Ay, Canarias,
la tierra de mis amores!
Ramo de flores
que brota de la mar.
Vergel de belleza sin par
son nuestras islas Canarias,
que hacen despierto soñar.

(2) Josep Maria Tarridas (1903-1992).

Molts anys després, el conegut grup musical Los Sabandeños donaria una embranzida a la cançó i modificaria l'estil un punt carrincló de la lletra, tot afegint-hi una estrofa amb els noms guanxes de les illes, de clara intenció reivindicativa:

Siete estrellas brillan en el mar:
Benahoare, Hero y Tamarán,
Tytherogaket y Achinech,
Maxorata y Gomera también.

(3) Alguns components de Los Sabandeños.

Cal dir, com a curiositat, que Josep Maria Tarridas mai no va visitar les illes. Així i tot, el seu pasdoble ha esdevingut un símbol present a tot arreu, ja que és la peça amb què clouen els actes les comunitats canàries repartides per tot el món.

[Imatges: (1) www.bienmesabe.org; (2) www.enciclopedia.cat, fototeca.cat; (3) www.etnografiayfolklore.org]



dissabte, 12 de novembre del 2016

Dels tòpics

El diccionari defineix tòpic com "relatiu o pertanyent a un lloc determinat" i "expressió trivial emprada sistemàticament en el mateix sentit". La segona accepció, la del substantiu, és la que ens interessa aquí i és la referida a un lloc comú i simplificador que relacionem, amb més o menys base, a qualsevol territori, col·lectivitat, població, grup social o professional, etc. Els catalans som pesseters (amb l'euro també), els alemanys són disciplinats, a Suïssa els trens són puntuals, a Austràlia només hi ha cangurs, etc. Com més desconeguts o allunyats siguin els llocs o els seus habitants, més inexactes o menys fonamentats seran els tòpics que s'hi vinculen. Les Canàries i els seus habitants no poden escapar-se d'aquesta regla inexorable i són objecte també de tòpics sobre la seva manera de ser o de parlar. Vegem-ne alguns.

(1) ¿Aplatanado yo? Sí? No?
La paraula que molta gent associa de manera automàtica al canari és aplatanado. Sobre aquest concepte giren moltes teories. Es parla de que té alhora un biaix positiu (en el sentit de viure lentament, en calma o, com es diu ara, slow) i negatiu (referit a una suposada falta de productivitat de la gent del sud, per oposició a un nord industrial i treballador). Manuel Alemán, en la seva Psicología del hombre canario afirma que aquesta suposada indolència és una estratagema del colonitzador per tal de justificar mà dura i salaris baixos. Altres autors, com José Tomás Bethancourt o Pedro Hernández, aprofundeixen en la psicologia del canari, presentant-la com un contrast entre l'orgull per la pròpia terra i un complex d'inferioritat davant l'espanyol peninsular (conegut despectivament com a godo).

(2) Guagua davant l'estació central d'ídem de Las Palmas.
Però el tòpic més evident és la manera de parlar, aquella que fa que molts indocumentats confonguin els canaris amb els sudamericans. No són només els trets fonològics característics (els seseos o l'aspiració de determinades consonants) sinó també un ric lèxic de termes ben habituals a la vida quotidiana (guagua, traba, emboste o papa). Una manera de parlar que "fa gràcia" a segons quins forans però no els propis afectats, és clar. El tòpic dels tòpics lingüístics canaris és l'expressió muyayooo, allargant desmenjadament les dues darreres síl·labes, per dir muchacho, i que els habitants de l'arxipèlag no diuen mai d'aquesta manera. El que més se li acosta és chacho!, una mena de falca equivalent al tio col·loquial i omnipresent o al xe valencià.

(3) El 2009 la UNESCO va declarar el 'silbo' patrimoni immaterial.
En fi, també podem afegir a la llista de tòpics tota una sèrie de trets específics i peculiaritats que contribueixen a reforçar el sentiment identitari d'aquelles illes per contrast amb la península ibèrica i amb la resta del món. Des del fus horari diferent (una hora menys...) fins a un règim fiscal especial (on l'IVA és substituït per l'IGIC), passant per la pervivència del silbo gomero, una originalíssima manera de comunicar-se.

Tots els pobles, totes les societats, ves quin remei, han de carregar amb els tòpics que els pengen els altres. N'hi ha de certs, n'hi ha que no, poden ser justos o no tant, però tots ajuden a singularitzar cada territori, contribuint a ser una taca de color diferent al món. Aquesta és la gràcia.

[Font: Fernando Garcés i Jordi Vicente: Tópicos de España. Ariel; imatges: (1) pintaderascs.com, (2) www.laprovincia.es, (3) www.unesco.org]

dissabte, 5 de novembre del 2016

Volien bisbes catalans?

Durant quasi trenta anys, la diòcesi de les Canàries, amb seu a Las Palmas, va ser regida per bisbes catalans. Successivament, els prelats Codina (d'Hostalric), Lluch (de Manresa) i Urquinaona (que, encara que andalús, va viure els darrers anys a Catalunya) van ocupar aquella seu a mitjans segle XIX.
(1) Bisbe Codina.

Bonaventura Codina Augueroles arribà a la diòcesi el 1848 acompanyat de sant Antoni Maria Claret, el pare Claret, amb qui exercí l'apostolat a les illes. Reformà el seminari conciliar i el capítol catedralici, però és recordat sobretot per la seva meritòria actuació hospitalària i humanitària en ocasió d'un episodi de còlera que assolà l'illa de Gran Canària (juny-agost de 1851). A conseqüència d'un accident a Tafira (Las Palmas), patí un edema que el dugué a la mort el 1857. El 1978 es va exhumar el seu cos incorrupte, que és exposat a la capella de Los Dolores de la catedral. Té oberta la causa de beatificació.

(2) Bisbe Lluch.
El va succeir Joaquim Lluch Garriga, manresà, per recomanació del seu quasi-paisà pare Claret, de Balsareny i conseller de la reina Isabel II, que era qui exercia el dret de presentació davant de Roma. El 1868 fou enviat a Sevilla i creat cardenal. Com a curiositat, direm que era oncle-besavi del malaguanyat economista i polític socialista Ernest Lluch.

(3) Bisbe Urquinaona.

Urquinaona, abans que fos una plaça barcelonina o una estació de metro, fou un bisbe. José María de Urquinaona Bidot nasqué a Cadis i ocupà la diòcesi canària entre 1869 i 1877, en representació de la qual participà al Concili Vaticà I. Posteriorment regí la seu barcelonina, on aconseguí el patronatge de Montserrat i posà la primera pedra de la Sagrada Família. És enterrat a la basílica de la Mercè.

Hi ha més bisbes catalans a la història eclesiàstica de les Canàries, però no així seguits, l'un rere l'altre.

[Imatges: Viquipèdia (1), www.enciclopedia.cat (2 i 3)]






dissabte, 29 d’octubre del 2016

Toros tampoc

El Tribunal Constitucional espanyol ha decidit invalidar la llei catalana de protecció animal, pel que fa a les curses de braus, amb l'argument de que preval una suposat "patrimoni cultural" per sobre del benestar animal. Personalment, la meva posició respecte a aquesta polèmica qüestió és nítidament a favor d'abolir qualsevol espectacle on es mati, torturi o es causin maltractaments a tota mena d'éssers vius, i així ho he fet saber en altres fòrums, però el que interessa en aquest bloc és un aspecte més concret del tema.

(1) Els ponents del Tribunal, en plena "faena".


Efectivament, quan Catalunya va prohibir les curses de braus ja feia anys que una altra comunitat autònoma havia fet una cosa semblant, sense que la decisió aixequés cap polseguera política, ideològica, identitària o d'un altre signe. Aquesta comunitat era la canària, que el 30 d'abril de 1991 aprovava una llei similar en les seves intencions a la catalana. Abans hem posat "una cosa semblant" perquè els favorables a l'espectacle taurí sempre han sustentat, disparant tota l'artilleria jurídica de què són capaços, que aquesta llei illenca (la 8/1991) en realitat no prohibeix els toros. Argumenten que la llei és d'aplicació només a animals "domèstics" i els toros de lídia no ho són. Sense entrar en el terreny del dret, en que no som experts, aquests animals són domèstics, perquè no són salvatges i perquè "depenen de la mà de l'home per la seva subsistència" (art. 2): no són goril·les de la selva, per entendre'ns. L'art. 5.1, per la seva banda, prohibeix "la utilització d'animals en espectacles que comportin maltractament", més clar l'aigua.

(2) Plaça de toros de Santa Cruz de Tenerife.

Que la prohibició de toros a les Canàries no va originar cap polèmica, ni esgarips de cap mena (ni locals ni madrilenys) és un fet, tot al contrari que a Catalunya; curiosament, en ambdós casos el punt de vista diguem-ne identitari hi va tenir molt a veure. Encara que sempre hi ha hagut espectacles taurins en aquell arxipèlag (bé, des de la colonització castellana), és una tradició que mai no ha arrelat massa: és molt mesetària o Mediterrània, però gens atlàntica, per entendre'ns. Hi ha hagut les seves places (Santa Cruz de Tenerife, Las Palmas, Tías...) i les seves figures (al bloc toreroscanarios.wordpress.com n'hi ha per donar i vendre) però tot i així no sembla que fos un esdeveniment que arrossegués multituds. Encara hi ha una raó ben prosaica perquè els toros es veiessin com un fenomen literalment llunyà. Calia importar els animals, per mar, des de la península (les condicions naturals de l'arxipèlag no ajuden a que hi hagi les pastures adequades), de manera que  arribaven marejats i sense la bravura que els afeccionats exigien. O això és el que s'explica.

(3) El torero grancanari Fabián Sosa, "El Sali".

[Imatges: (1) www.elpais.com; (2) www.manuelmoramorales.com; (3) toreroscanarios.wordpress.com]

divendres, 21 d’octubre del 2016

'Un mar blau que brilli amb set estrelles verdes'


(1) Avui fa 52 anys.
El 22 d'octubre és el dia de la bandera canària. Tal dia com avui però del 1964, el MPAIAC, moviment liderat per Antonio Cubillo, adoptà com a bandera nacional el conegut disseny de tres franges verticals, blanca, blava i groga, amb set estrelles verdes.

De fet la bandera s'originà alguns anys abans, ja que va ser una creació del Movimiento Canarias Libre, petit grup revolucionari precursor del MPAIAC i de la resta de formacions independentistes canàries. El 1961, María del Carmen Sarmiento, Jesús Cantero y Arturo Cantero creaven una ensenya pròpia per a l'arxipèlag, combinant els colors de Tenerife (blanc i blau) amb els de Gran Canària (blau i groc). Fou hissada per primera vegada a Teror, en ocasió de la festa patronal de la Mare de Déu del Pino, patrona de Gran Canària.

(2) Antonio Cubillo.

Cubillo hi afegí les set estrelles de color verd (sembla que com referència al continent africà) i de cinc puntes (d'evident significació socialista), tantes com illes, disposades democràticament en cercle, per evitar suspicàcies i en un intent de superar el denominat plet insular. Amb els anys, la bandera ha estat adoptada per les més variades formacions autòctones, inclosa la governamental Coalició Canària, i és la més popular, la que es fa arborar en tota mena de manifestacions i la que penja dels balcons de les cases.

Institucionalment, però, la bandera oficial difereix una mica, ja que si bé conserva els colors, el blau central és més fosc i en lloc de les estrelles verdes figura l'escut autonòmic. És per això que aquesta ensenya és coneguda pels sectors nacionalistes, una mica despectivament, com la bandera de los perros.

 
(3) Salomònica presència de les dues banderes en un despatx oficial.


Ja que parlem d'estrelles verdes, acabem amb la lletra d'una preciosa cançó, "Ach Guañac", del grup Taburiente:


Cuando amanece se despierta 
todas las aguas del Atlántico, 
entre sus senos hay un pueblo
que nació libre y hoy espera 
reconstruir sobre la herida 
la nueva era de las islas, 
sacar las cercas del paisaje 
y verlo libre como antes. 
Que el campesino siembre su propio pan 
y el pescador pueda trabajar sus redes. 
Un mar azul que brille 
con siete estrellas verdes, 
el amarillo en tus trigales 
y el blanco en tus rompientes. 
Traer a todo aquel hermano 
que por amarte hoy está lejos,
unirnos todos al futuro 
para que juntos seamos libres, 
y en los lugares donde hay sed 
reverdecer y darte el trigo,
y en los caminos que forjamos 
ver crecer a nuestros hijos.

(4) Portada del disc de Taburiente.


[Imatges: www.noticanarias.com (1), anghelmorales.blogspot.com.es (2), www.laprovincia.es (3), nacioncanaria.blogspot.com.es (4)]

dissabte, 15 d’octubre del 2016

Mestissatges

(1) Àngel Guimerà.

Per les venes d'Àngel Guimerà discorria sang catalana i canària, per part de pare i mare, respectivament. Si del que es tracta és de parlar allò que posa en relació les Canàries i Catalunya, què millor que començar parlant del gran dramaturg?

Àngel Guimerà i Jorge va néixer el 6 de maig de 1845 al carrer Canales (rebatejat posteriorment com "Ángel Guimerá") de Santa Cruz de Tenerife. Quatre dies després fou batejat a la parròquia de la Concepción. Foren els seus pares Agustí Guimerà i Fonts i Margarita Jorge Castellano. Viuria pocs anys a l'arxipèlag ja que el 1853, encara nen, aniria a viure a Barcelona primer i al Vendrell, d'on procedia la família paterna, després. 

(2) Guimerà als 8 anys, quan marxà a Catalunya.
L'establiment dels Guimerà a les Canàries es produí a inicis del segle XIX, quan Agustí Guimerà i Ramon, oncle-avi del dramaturg, decidí abandonar Cal Ximet, la casa pairal vendrellenca, i fer-se mariner amb la intenció d'arribar a Amèrica. Problemes logístics amb el vaixell el retingueren a Santa Cruz de Tenerife on acabaria arrelant-hi. El seu nebot, que també es deia Agustí i que seria el pare de l'escriptor, arribaria a Tenerife el 1826, on coneixeria Margarita Jorge, de família vinculada al comerç. Josep Miracle, biògraf de referència de l'escriptor, va revelar després d'una conscienciosa investigació, que els pares de Guimerà no van regularitzar el seu matrimoni fins arribar al Vendrell. L'escriptor es va esforçar tota la seva vida en amagar aquesta condició de fill natural, tot i que a la seva obra en trobem rastres a través mitjançant diferents personatges.

(3) Teatre Guimerá, a Santa Cruz, conegut popularment com "La bombonera".

La trajectòria personal, literària i política d'Àngel Guimerà transcorregué a Catalunya, tot i que mai no abandonà la vinculació sentimental amb la seva illa natal. A la seva obra trobem referències a les seves platges ("salnitroses, negres i brillants"),  la Candelaria, el Teide, la lluita canària o l'accent de la seva mare, tal com reporta Miracle.

Una altra condició personal de Guimerà, el fet de participar de dues cultures diferents i de ser producte, en certa manera, d'un mestissatge, es reflecteix a la seva obra com a escriptor. Així ho creu Xavier Fàbregues, un altre dels seus biògrafs, per a qui el tema de l'inadaptat o diferent és recurrent en les obres de Guimerà.

(4) Monument a Santa Cruz de Tenerife.
De tota manera, Santa Cruz de Tenerife no ha oblidat en cap cas un dels seus fills il·lustres. Just després de la seva mort, el principal teatre de la ciutat i el carrer on és situat foren rebatejats com a "Ángel Guimerá" i posteriorment s'hi erigí una estàtua, còpia de la que es troba a la plaça del Pi de Barcelona, obra de l'escultor Codina.


[Imatges: www.escriptors.cat (1 i 2), www.santacruzmas.com (3), www.minube.com (4)]


dissabte, 8 d’octubre del 2016

Set illes (o vuit)


(1) L'arxipèlag, des de l'espai. Sembla que navegui per l'oceà.
Un país, a banda de la seva gent, és el seu territori. El de les Canàries ha determinat de forma evident el seu passat i el seu present. Situat a 940 quilòmetres del continent europeu, l'arxipèlag canari és format per set illes, amb més diferències de tot ordre entre elles de les que suposa el peninsular de cultura mitjana. De fet no són set sinó vuit perquè cal incloure la petita illa, poblada per 721 persones, de La Graciosa. Ja que parlem d'una vuitena illa, no estarà de més recordar la llegenda de la de San Borondón, que apareix i desapareix misteriosament, com si es tractés del monstre del llac Ness.

Aquesta multiplicitat i diversitat d'illes i aquest allunyament respecte a la resta de l'estat i del continent de referència cultural, Europa, està en la base dels plets territorials, tres com a mínim, que han condicionat i condicionen la vida social i política dels canaris. 

(2) Vista de Las Palmas de Gran Canària, el municipi més poblat de l'arxipèlag.
La lluita per l'hegemonia entre les illes occidentals i les illes orientals es va intentar solucionar de forma salomònica el 1927 amb la creació de la província de Las Palmas. Fins llavors només existia la de Canàries, amb capital a Santa Cruz de Tenerife. La rivalitat entre aquesta i Las Palmas de Gran Canaria, i de retruc les seves illes respectives, Tenerife i Gran Canària, continua a tots els nivells, des del més alt (la seu del govern autonòmic s'alterna a cada legislatura) fins al més anecdòtic (canariones contra chicharreros), situació que condueix a resultats a vegades estèrils. Com a exemple, va impossibilitar la fusió de les dues caixes d'estalvis, enfrontades per qüestions tan determinants com quina seria la seu de l'entitat resultant. Ja no cal que es barallin perquè han acabat essent Barcelona i Madrid, seus dels dos bancs absorbents.

L'enfrontament insular també es dóna entre les dues illes grans i les cinc menors (Lanzarote, Fuerteventura, El Hierro, La Gomera i La Palma). Queixoses aquestes d'estar relegades quan no oblidades per les primeres, van aconseguir del govern central la creació (1912) dels denominats Cabildos, organismes equivalents a les diputacions peninsulars.
(3) Manuel Velázquez Cabrera (1863-1916), impulsor de la Llei de cabildos.

Per suposat, el plet territorial de més envergadura i el més interessant des d'una òptica catalana és el que confronta les Canàries amb la resta de l'estat espanyol, plet determinat tant per la llunyania com per l'existència de multitud de trets identitaris (etnològics, històrics, psicològics, lingüístics o folklòrics), i caracteritzat per una situació socio-econòmica clarament desfavorable per als interessos insulars. Tot plegat ha dut a l'existència d'un fort sentiment de pertinença  traduït en una variada gamma d'entitats socials i polítiques, des del regionalisme pactista fins a l'independentisme més radical.

(4) Manifestació a Telde contra el ministre Soria.
Encara una derivada de la peculiaritat territorial de les Canàries és el fet de trobar-se en un fus horari diferent respecte a la metròpoli ("una hora menys..."). Quan a la península s'avancen els primers sondeigs electorals a les vuit del vespre, a les Canàries encara voten; quan la televisió retransmet les campanades de la Puerta del Sol, els illencs han d'esperar-se una hora per celebrar el canvi d'any; quan un viatger aterra a qualsevol dels aeroports canaris, ha de retrocedir una hora les manetes del rellotge. Sí, el territori determina molt.

[Imatges: campus.fundacionaquae.org (1), www.fotosaereasdecanarias.com (2), Viquipèdia (3) i nacioncanaria.blogspot.com.es (4)]

dissabte, 1 d’octubre del 2016

'Aicà maragà' / Sigueu benvinguts! / ¡Sed bienvenidos!

Un nou bloc: Neigà. Un bloc que posarà en contacte dos territoris ben diferents (o no tant, com anirem veient): els Països Catalans i les illes Canàries. Amb un doble objectiu: per una banda, contribuir a un major coneixement d'aquells temes canaris que més poden interessar a la societat catalana (política, història, folklore); per l'altra, difondre la poc coneguda presència catalana en aquell arxipèlag, un exemple de la qual és l'església de Monserrat, a l'illa de La Palma, impulsada per un català.

(1) Església de Monserrat.

El propòsit del bloc és, doncs, agermanar dues realitats personalment molt estimades per l'autor, i d'aquí el seu títol genèric. Neigà, en la llengua dels guanxes, té el significat de germà. Ho sabem per la informació que ens va deixar Leonardo Torriani el segle XVI. Aquest enginyer italià, enviat a l'arxipèlag amb la missió d'organitzar-ne la fortificació, va escriure una Descripción de las Islas Canarias, i entre moltes altres valuoses informacions, transcriu un cant de tristesa o endecha de procedència aborigen, tot incorporant-ne la traducció:

Aicà maragà, aititù aguahae
Maicà guere, demacihani
Neigà haruuiti alemalai.

[Sigueu benvinguts! Mataren la nostre mare
aquesta gent forastera, però ja que estem reunits
germà, em vull casar, ja que estem perduts.]

(2) Leonardo Torriani.
Esperem que aquest bloc sigui del màxim interès per tot aquell que hi entri, el llegeixi i, si és el cas, formuli comentaris o discrepàncies, cosa que des d'ara agraïm.

Imatge de la capçalera del bloc: església de Valverde (El Hierro), foto de l'autor. Procedència de les imatges: foto de l'autor, www.lapalmabiosfera.es (1), canalviajes.com (2).