Elegància, bon gust, tècnica, musicalitat

(1) Alfredo Kraus (1927-1999)

El dijous 24 de novembre es compliren vuitanta-nou anys del naixement del gran tenor Alfredo Kraus, al carrer Colón de Las Palmas de Gran Canària. Prototipus de cantant líric seriós, elegant i professional, distanciat del divisme i de les ànsies de notorietat tan presents en el món de l'òpera, Kraus desenvolupà una llarguíssima carrera que només la mort, als 71 anys i de cruel malaltia, va truncar.

(2) Placa a la casa natal.

La seva relació amb el nostre país fou intensa. Durant la seva etapa formativa, rebé classes de la senyora Markoff a Barcelona i del mestre Andrés a València. Va actuar per primera vegada al Gran Teatre del Liceu el 6 de desembre de 1958 interpretant el duc de Màntua de Rigoletto, el mateix paper del seu debut al Teatre Reial del Caire, dos anys abans. Kraus fou un habitual del Liceu fins el 1992, interpretant-hi durant dotze temporades, si les meves fonts són correctes, el repertori que li donà fama mundial: Il barbiero di Siviglia, Werther, Lucia di Lammermoor, La fille du régiment, Lucrezia Borgia i moltes més obres, a més de la sarsuela Doña Francisquita.

(3) Amb Joan Sutherland a Lucia di Lammermoor (1988).

S'acomiadà dels escenaris catalans al Festival de Peralada el 1998, en circumstàncies personals delicades, després de sobreposar-se a la desaparició de la seva dona però quan un càncer de pàncrees ja minava el seu cos. Morí a Madrid, però fou enterrat al cementiri de Vegeta del seu Las Palmas natal, ciutat que li dedicà l'Auditori que presideix un extrem de la platja de Las Canteras.

(4) Auditori Alfredo Kraus i monument al tenor, a Las Palmas.

En ocasió del seu decés, aquest era el retrat que en feia el musicòleg Roger Alier a La Vanguardia: "Kraus passarà a la història com el més refinat, perfecte i longeu tenor líric lleuger de la història, com l'ànima de la vida operística de Canàries i una perfecta simbiosi entre elegància, bon gust, tècnica i musicalitat".

[Imatges: (1 i 4) auditorioteatrolaspalmasgc.es; (2) Wikipèdia; (3) Pinterest]

La terra dels meus amors

L'himne oficial de les Illes Canàries és, des d'abril de 2003, una variació de l'"Arroró" dels "Cánticos canarios" del músic Teobaldo Power, amb lletra del també músic Benito Cabrera. L'arroró (mot d'origen guanxe que significa "nounat") és una cançó de bressol específicament canària, caracteritzada per ser melodiosa, lenta i monòtona, i amb lletres compostes per quartetes octosíl·labes.

(1) Teobaldo Power.

Les primeres estrofes fan:

Soy la sombra de un almendro,
soy volcán, salitre y lava.
Repartido en siete peñas
late el pulso de mi alma.

Però l'arxipèlag compta amb una altra composició molt popular que té la consideració d'himne oficiós: el pasdoble "Canarias". Va ser compost el 1935 per, i aquí hi ha la connexió catalana, Josep Maria Tarridas Barri, nascut a Sant Pol de Mar, autor de sardanes i altres pasdobles i fundador de la cobla Llevantina, de Calella de la Costa; per la seva banda, devem la lletra al poeta valencià Joan Picot. Aquest n'és un fragment:

Ay, Canarias,
la tierra de mis amores!
Ramo de flores
que brota de la mar.
Vergel de belleza sin par
son nuestras islas Canarias,
que hacen despierto soñar.

(2) Josep Maria Tarridas (1903-1992).

Molts anys després, el conegut grup musical Los Sabandeños donaria una embranzida a la cançó i modificaria l'estil un punt carrincló de la lletra, tot afegint-hi una estrofa amb els noms guanxes de les illes, de clara intenció reivindicativa:

Siete estrellas brillan en el mar:
Benahoare, Hero y Tamarán,
Tytherogaket y Achinech,
Maxorata y Gomera también.

(3) Alguns components de Los Sabandeños.

Cal dir, com a curiositat, que Josep Maria Tarridas mai no va visitar les illes. Així i tot, el seu pasdoble ha esdevingut un símbol present a tot arreu, ja que és la peça amb què clouen els actes les comunitats canàries repartides per tot el món.

[Imatges: (1) www.bienmesabe.org; (2) www.enciclopedia.cat, fototeca.cat; (3) www.etnografiayfolklore.org]

Dels tòpics

El diccionari defineix tòpic com "relatiu o pertanyent a un lloc determinat" i "expressió trivial emprada sistemàticament en el mateix sentit". La segona accepció, la del substantiu, és la que ens interessa aquí i és la referida a un lloc comú i simplificador que relacionem, amb més o menys base, a qualsevol territori, col·lectivitat, població, grup social o professional, etc. Els catalans som pesseters (amb l'euro també), els alemanys són disciplinats, a Suïssa els trens són puntuals, a Austràlia només hi ha cangurs, etc. Com més desconeguts o allunyats siguin els llocs o els seus habitants, més inexactes o menys fonamentats seran els tòpics que s'hi vinculen. Les Canàries i els seus habitants no poden escapar-se d'aquesta regla inexorable i són objecte també de tòpics sobre la seva manera de ser o de parlar. Vegem-ne alguns.

(1) ¿Aplatanado yo? Sí? No?

La paraula que molta gent associa de manera automàtica al canari és aplatanado. Sobre aquest concepte giren moltes teories. Es parla de que té alhora un biaix positiu (en el sentit de viure lentament, en calma o, com es diu ara, slow) i negatiu (referit a una suposada falta de productivitat de la gent del sud, per oposició a un nord industrial i treballador). Manuel Alemán, en la seva Psicología del hombre canario afirma que aquesta suposada indolència és una estratagema del colonitzador per tal de justificar mà dura i salaris baixos. Altres autors, com José Tomás Bethancourt o Pedro Hernández, aprofundeixen en la psicologia del canari, presentant-la com un contrast entre l'orgull per la pròpia terra i un complex d'inferioritat davant l'espanyol peninsular (conegut despectivament com a godo).

(2) Guagua davant l'estació central d'ídem de Las Palmas.

Però el tòpic més evident és la manera de parlar, aquella que fa que molts indocumentats confonguin els canaris amb els sudamericans. No són només els trets fonològics característics (els seseos o l'aspiració de determinades consonants) sinó també un ric lèxic de termes ben habituals a la vida quotidiana (guagua, traba, emboste o papa). Una manera de parlar que "fa gràcia" a segons quins forans però no els propis afectats, és clar. El tòpic dels tòpics lingüístics canaris és l'expressió muyayooo, allargant desmenjadament les dues darreres síl·labes, per dir muchacho, i que els habitants de l'arxipèlag no diuen mai d'aquesta manera. El que més se li acosta és chacho!, una mena de falca equivalent al tio col·loquial i omnipresent o al xe valencià.

(3) El 2009 la UNESCO va declarar el 'silbo' patrimoni immaterial.

En fi, també podem afegir a la llista de tòpics tota una sèrie de trets específics i peculiaritats que contribueixen a reforçar el sentiment identitari d'aquelles illes per contrast amb la península ibèrica i amb la resta del món. Des del fus horari diferent (una hora menys...) fins a un règim fiscal especial (on l'IVA és substituït per l'IGIC), passant per la pervivència del silbo gomero, una originalíssima manera de comunicar-se.

Tots els pobles, totes les societats, ves quin remei, han de carregar amb els tòpics que els pengen els altres. N'hi ha de certs, n'hi ha que no, poden ser justos o no tant, però tots ajuden a singularitzar cada territori, contribuint a ser una taca de color diferent al món. Aquesta és la gràcia.

[Font: Fernando Garcés i Jordi Vicente: Tópicos de España. Ariel; imatges: (1) pintaderascs.com, (2) www.laprovincia.es, (3) www.unesco.org]

Volien bisbes catalans?

Durant quasi trenta anys, la diòcesi de les Canàries, amb seu a Las Palmas, va ser regida per bisbes catalans. Successivament, els prelats Codina (d'Hostalric), Lluch (de Manresa) i Urquinaona (que, encara que andalús, va viure els darrers anys a Catalunya) van ocupar aquella seu a mitjans segle XIX.

(1) Bisbe Codina.

Bonaventura Codina Augueroles arribà a la diòcesi el 1848 acompanyat de sant Antoni Maria Claret, el pare Claret, amb qui exercí l'apostolat a les illes. Reformà el seminari conciliar i el capítol catedralici, però és recordat sobretot per la seva meritòria actuació hospitalària i humanitària en ocasió d'un episodi de còlera que assolà l'illa de Gran Canària (juny-agost de 1851). A conseqüència d'un accident a Tafira (Las Palmas), patí un edema que el dugué a la mort el 1857. El 1978 es va exhumar el seu cos incorrupte, que és exposat a la capella de Los Dolores de la catedral. Té oberta la causa de beatificació.

(2) Bisbe Lluch.

El va succeir Joaquim Lluch Garriga, manresà, per recomanació del seu quasi-paisà pare Claret, de Balsareny i conseller de la reina Isabel II, que era qui exercia el dret de presentació davant de Roma. El 1868 fou enviat a Sevilla i creat cardenal. Com a curiositat, direm que era oncle-besavi del malaguanyat economista i polític socialista Ernest Lluch.

(3) Bisbe Urquinaona.

Urquinaona, abans que fos una plaça barcelonina o una estació de metro, fou un bisbe. José María de Urquinaona Bidot nasqué a Cadis i ocupà la diòcesi canària entre 1869 i 1877, en representació de la qual participà al Concili Vaticà I. Posteriorment regí la seu barcelonina, on aconseguí el patronatge de Montserrat i posà la primera pedra de la Sagrada Família. És enterrat a la basílica de la Mercè.

Hi ha més bisbes catalans a la història eclesiàstica de les Canàries, però no així seguits, l'un rere l'altre.

[Imatges: Viquipèdia (1), www.enciclopedia.cat (2 i 3)]