dissabte, 24 de desembre del 2016

Nadal a Las Canteras


(1) Detall del pessebre de 2015.
El pessebre d'arena de Las Palmas de Gran Canària, compleix deu anys. Destacable pel seu valor artístic i pel reclam que suposa per al turisme de la ciutat, el pessebre ja és tot un esdeveniment quan arriben les festes nadalenques. Situat a la zona de La Puntilla, en un extrem de la platja de Las Canteras, que li dóna una immillorable perspectiva, és una extraordinària mostra d'art efímer que ha merescut ja la visita d'un milió i mig de persones en aquest decenni.

(2) Etual Ojeda, davant una de les seves obres.
La idea va néixer per donar continuïtat a l'aposta feta els anys vuitanta per Etual Ojeda, un dels escultors de sorra més destacats del món, que volia donar projecció a la platja més emblemàtica del seu Las Palmas natal amb l'habilitat que més domina: modelant arena i aigua amb ben pocs utensilis i obtenint tota mena de figures humanes, escenaris o objectes amb un realisme sorprenent.

(3) Els actuals artistes del pessebre de sorra.

Enguany el pessebre no serà una excepció. Modelat durant una setmana per un equip internacional d'escultors (de Canàries, França, Rússia, Itàlia i Bèlgica), fins el 9 de gener es podrà contemplar una obra excepcional, tant pel resultat en termes estètics com per la magnitud de les xifres de la seva elaboració. Ocupa un espai de 75 per 30 metres, s'han treballat dues mil tones de sorra,  les escultures arriben als 4 metres d'alçada i representen set escenes nadalenques diferents, a més de dues conegudes muntanyes grancanàries, el Roque Nublo i el Roque Bentayga. Tothom tira cap a casa seva, ja se sap.

(4) Un altre detall del pessebre de 2015.

La visita és gratuïta i els donatius que s'obtenen són destinats a quatre menjadors socials de la ciutat.

[Imatges: (1, 3 i 4) belendearena.es; (2) mangasverdes.es;

dissabte, 17 de desembre del 2016

Vencerà, vencerà, vencerà

Avui parlarem de futbol i, concretament, d'un dels principals equips de les Canàries, la Unión Deportiva Las Palmas, que per cert s'enfrontarà al Barça a meitats de gener en partit de lliga espanyola.

(1) Escut del club.

Fundat el 1949 resultat de la fusió d'altres cinc clubs, la Unión Deportiva Las Palmas ha militat durant 33 temporades a Primera divisió, però també ha conegut períodes menys brillants a categories inferiors i va estar a punt, en una ocasió, de desaparèixer degut a dificultats econòmiques. Les seves màximes fites han estat un subcampionat de Lliga (1968/69) i un subcampionat de la Copa del Rei (1977/78), que va perdre contra el Barça de Cruyff, Rexach, Migueli i companyia. Més dades: els colors de l'equipació són els mateixos de la bandera de Gran Canària (samarreta groga i pantaló blau), juga a l'estadi de Gran Canaria, que el 2003 va substituir l'històric estadi Insular, té 19.000 socis i 41 penyes d'afeccionats (cap a Catalunya, si no vaig errat) i la seva mascota és un canari (què si no?) de nom Pío pío, que s'encarrega d'animar l'equip mentre sona un himne que fa:
 
Es la Unión Deportiva Las Palmas
nuestro equipo señero sin par
con su juego brioso y brillante
vencerá, vencerá, vencerá.


(2) Pío, pío...

I una curiositat: al seu escut lluu una corona reial perquè el Club Victoria, una de les formacions fundadores, tenia el títol de "Reial".

(3) Sandro Ramírez.
En l'actual plantilla del primer equip juguen dos futbolistes procedents dels Països Catalans, el defensa Pedro Bigas, nascut a Palma de Mallorca, i el central Ángel Montoro, nascut a València. Un altre jugador segurament més conegut a casa nostra és Sandro Ramírez, jugador de l'equip infantil que el 2009 va passar al Barça i que actualment milita al Màlaga.

[Apunt dedicat a la memòria del senyor Juan, entrenador que va ser d'equips infantils de la Unión Deportiva; Imatges: (1) Viquipèdia; (2) www.pasionamarilla.com; (3) www.sport.es]

dissabte, 10 de desembre del 2016

Monserrat


Avui (*) és la Mare de Déu de Montserrat i Vilaweb ha tingut la bona pensada de dedicar un petit reportatge a les esglésies, ermites i altres indrets que porten el nom de la Moreneta, i amb ella la petja de catalans, als cinc continents. La sorpresa m’ha sorgit al descobrir que una de les esglésies més antigues, amb més de cinc-cents anys d’història, es troba a l’illa canària de La Palma i fou fundada per un tarragoní. No he pogut evitar aprofundir-hi mínimament.

(1) Detall d'un fresc de l'església.
El tarragoní en qüestió (nascut el 1505 a Tarragona o a la Selva del Camp, segons les fonts, i mort després del 1550) es deia Marc Robert de Montserrat, fou un dels conqueridors de l’illa i figurà com un dels sis primers regidors del seu cabildo. La seva principal activitat fou, però, econòmica com a fundador d’un ingenio (és a dir, plantació i fàbrica) de sucre, a la localitat de Los Sauces, i com a encarregat de portar les obres de pujada de l’aigua juntament amb un soci anomenat Cordero. És per això que les fonts d’aigua més importants de La Palma són conegudes com Manantiales de Marcos y Cordero, actualment canalitzades i situades en uns paratges de gran bellesa (La Palma fou declarada reserva de la biosfera per la UNESCO el 1983).

(2) Façana del temple.

Per atendre les necessitats espirituals d’amos i treballadors de l’ingenio, Marc Robert fundà el 1515 l’ermita gòtica de Nuestra Señora de Monserrat (sense t), que els anys seixanta del segle passat fou sotmesa a una profunda restauració dotant-la d’elements neoromànics i reinaugurada el 1968 (el 27 d’abril, és clar). Es tracta del temple més gran de l’illa, té tres naus, absis, artesanat de fusta de teia i paviment de marbre. Sens dubte, la peça de més valor és un retaule de la Moreneta, atribuït al pintor flamenc Pieter Poubrus (finals del segle XVI), un encàrrec de l’Heredamiento de los Catalanes, patrons de l’església (a dalt, un detall).

(3) Imatge mariana.
L’església també allotja una imatge de la Mare de Déu. Es tracta d’una escultura en fusta policromada del segle XVI que antigament anava acompanyada de dos angelets que serraven la muntanya, segons la coneguda iconografia mariana, i que lamentablement s’han perdut. El que no s’ha perdut és la veneració per aquella imatge, que cada 27 d’abril és portada en processó per San Andrés y Los Sauces, municipi que comparteix patronatge amb Catalunya.

[(*) Apunt publicat originalment el 27 d'abril de 2016 al bloc Les aigües turbulentes de Vilaweb; imatges: www.lapalmabiosfera.es i www.bienmesabe.org]

dissabte, 3 de desembre del 2016

'Papas arrugás' a Noruega

La presència catalana a les Canàries no s'ha limitat al llarg de la història a empresaris, artistes o  eclesiàstics: també a altres professions o activitats que no han transcendit tant. Per exemple, restauradors, i el nostre personatge d'avui, Felipe Escamilla, ho era. Per cert que podem considerar-lo una barreja d'empresari, artista i, en certa manera, eclesiàstic.

(1) Felipe Escamilla.
Felip Escamilla Quintana nasqué el 1938. No he pogut constatar el lloc de naixement, si bé serveix com a pista saber que uns Escamilla Quintana resideixen en l'actualitat a Terrassa. De ben jove corregué món: Països Baixos, Alemanya, França i Noruega, país on conegué la que seria la seva dona, Inge, i amb la qual s'establiria a Tenerife el 1968. Com a restaurador fundà diversos establiments: Samoga (Puerto de la Cruz), La Rotonda de París (Tacoronte), Casa Felipe el Payés (Santa Cruz de Tenerife), Los Porrones (Los Naranjeros) i Magnolia, també a Puerto de la Cruz, segurament el que li donà més prestigi i que continua obert al públic.

(2) Capsa de llumins del restaurant Magnolia.

Fou un impulsor de la cuina innovadora o avantguardista, entesa com un ofici sempre en constant evolució però que concebé de la forma més seriosa i professional (deia que "la cuina és un art i com a tal ha de sortir d'un mateix i cal practicar-la amb ganes"). Tot i això, la base de la seva proposta culinària sempre fou respectuosa amb la tradició ("crec que tornarem a la cuina de cullera i plat fondo").

(3) Crema del Magnolia.
Ni s'oblidava de la seva catalanitat a les illes ni de la seva canareïtat quan en sortia. A la carta del restaurant Magnolia hi introduí la crema cremada, que encara es serveix, i quan sortia a l'exterior no tenia cap problema en fer bandera de la seva procedència amb propostes originals. A Noruega, per exemple, acompanyava el bacallà d'aquelles latituds amb papas arrugás.

Popularment conegut com Felipe, el payés catalán, morí el 2010, poc després de ser nomenat fill predilecte de Puerto de la Cruz, l'oferta gastronòmica de la qual tant va contribuir a elevar.

[Imatges: (1) www.gourmetvinos.com; (2) www.todocoleccion.net; (3) www.restaurantemagnolia.com]