Els 'ranchos'

Arriba el Nadal i una de les tradicions que han perviscut fins els nostres dies a les Canàries és la dels ranchos de ánimas o ranchos de pascuas. En origen eren una mena de comitiva que desfilava pels carrers demanant almoines pels difunts pobres, i ho feien ballant i acompanyats de diversos instruments de percussió (panderos, chácaras o tambors) amb un ritme trist i monòton. Era executada només per homes organitzats en grups lligats a confraries religioses, que sortien en qualsevol època de l'any, si bé s'intensificava a l'hivern, quan menys activitat agrícola hi havia.

(1) Antic rancho de ánimas pels carrers de Teror.

L'origen cal buscar-lo amb l'arribada dels franciscans a les illes i la seva pràctica de pidolar almoines en nom dels difunts, que s'incrementà a partir del Concili de Trento i la seva reafirmació del Purgatori. Com passa amb altres manifestacions del folklore canari, s'hi troba una barreja d'elements aborígens, peninsulars i africans. Per exemple, la principal composició poètica emprada era el zéjel, típica dels mossàrabs.

(2) Rancho de pascuas a Teguise (Lanzarote).

Encara que s'havien estès per tot l'arxipèlag, avui només es conserven uns pocs grups a Gran Canària, Fuerteventura i Lanzarote. Entre altres ranchos de ánimas destaquen els d'Arbejales-Teror, el de La Aldea i el de Valsequillo tots a Gran Canària, però és a Lanzarote on perviuen la majoria. A Teguise hi trobem un dels més antics ranchos de pascua, adaptació nadalenca dels d'ànimes.  Convertit en un espectacle que atreu a autòctons i visitants, incorpora alguna peculiaritat que no trobem en altres llocs, com el fet de disposar d'un cos de ball format per quatre persones, que executa diversos moviments (el salto del pastor o el besapié) sense donar mai l'esquena a la figura del Nen Jesús.

(3) Rancho de pascuas d'Haría (Lanzarote).

Els ranchos: una manifestació cultural i religiosa a preservar.

[Informacions extretes de Viquipèdia, www.lavozdelanzarote.com i exporanchoteror.blogspot.com.es; imatges: (1) exporanchoteror, (2) historiadeteguise.com, (3) historiadeharia.com]

Pantone 7406

La bandera de les Illes Canàries, de la qual ja vam parlar una vegada, és composta, com tothom sap, per tres franges verticals de color blanc, blau i groc. Així es va establir el 1961 quan va ser creada pel moviment Canarias Libre, així l'ha adoptat l'independentisme modern i així va quedar fixat també legalment pel vigent estatut d'autonomia. Com que el darrer dels tres colors està tant de rabiosa actualitat a casa nostra, és oportú investigar perquè la bandera canària du el color groc.

(1) Que no falti el groc.

En principi aquests tres colors no tenen cap significació concreta, però tradicionalment s'ha acceptat que és una combinació de les antigues banderes de les províncies marítimes de Tenerife (blanca i blava) i Gran Canària (blava i groga). Les actuals illes amb el mateix nom han heretat els colors.

(2) Bandera gegant a Las Palmas.

Anant una passa enrere sembla que l'adopció, en el cas de Gran Canària, del blau i el groc com a bandera marítima (el 27 de novembre de 1867, fa 150 anys justos) va ser completament arbitrària però es diu que el blau remet al mar i el groc als cims de l'illa. Certament, l'intens blau de l'Atlàntic grancanari i els colors terrosos de les seves muntanyes fan plausible aquesta interpretació.

(3) Els "groguets" canaris.

Quan el principal equip de futbol de les illes, la Unión Deportiva Las Palmas, es va fundar i va haver de decidir els colors de la seva equipació (1949), va adoptar els mateixos que els de l'illa: samarreta groga, pantalons blaus i mitjons blaus amb la vora groga. El periòdic Canarias Deportiva interpretava aquests colors, de forma poètica, com "el oro de nuestras playas y el azul de nuestro mar". També serveix.

Per cert, el groc de la bandera canària és un Pantone 7406.

[Informació extreta de Viquipèdia; imatges: (1) www.noticanarias.com, (2) panoramio.com, (3) www.elgoldigital.com]

Doramas, el darrer canari

(1) Monument-font dedicat a Doramas, a Arucas.

Doramas és el nom d'un guerrer aborigen canari que es va convertir en un dels principals líders de la resistència indígena contra la conquesta castellana de l'arxipèlag. Les cròniques el presenten com un cabdill valerós, esforçat i rebel, i la seva mort, a mans de les forces invasores, va ser considerada una gran pèrdua per la moral de l'illa de Gran Canària, per la qual cosa l'historiador Viera y Clavijo el denomina "el darrer dels canaris".

(2) Doramas, en acció.

Havia nascut cap el 1440 a la zona de l'actual Telde. "Doramas" deriva, sembla, de la paraula amaziq durarammas i significaria "muntanyes amples", fent referència al nas del nostre personatge, a qui les cròniques descrivien amb un nas petit però amb les fosses amples, a més d'un rostre rodó, d'esquena ampla i no molt alt de cos. Les primeres notícies que en tenim són ja d'adult, quan es dedicava a robar ramats. Pertanyia a la classe social més baixa, els "esquilats", pel fet d'estar obligats a dur el pèl curt. Davant l'arribada dels castellans, començà la seva activitat guerrillera contra els invasors fins assolir victòries militars que, a més de donar-li fama, el durien a autoproclamar-se guaire amb el rebuig dels nobles. Tot i així, després de diversos vicissituds, a Doramas l'acabarien considerant una mena de capità de guaires, en qualitat del qual comandà els guerrers canaris contra l'exèrcit de l'aragonès Juan Rejón, que acabava de fundar (1478) el Real de Las Palmas, nucli originari de l'actual capital. L'enfrontament durà més de tres hores sense cedir cap dels dos bàndols fins que Rejón ferí personalment Doramas clavant-li una llançada a la cuixa i fent-lo presoner. Els autòctons es retirarien desmoralitzats deixant tres-centes baixes contra sis de l'enemic.

(3) Juan Rejón i Pedro de Vera.

Posat en llibertat, Doramas es dedicaria novament a activitats guerrilleres fins que l'agost de 1481 Pedro de Vera, successor de Rejón, organitzà una nova campanya contra el nostre protagonista. La cruenta i desigual batalla acabà amb la rendició dels canaris i la mort de Doramas. Per ordre del governador, fou decapitat i el seu cap exposat com escarment de la rebel·lió, talment com el nostre general Moragues. Segons l'historiador Abreu Galindo, el cos fou enterrat a la muntanya d'Arucas, en una tanca de pedres i una creu que el segle XVII encara eren visibles.

(4) Detall del parc Doramas, a Las Palmas.

La memòria de Doramas ha perdurat fins els nostres dies. Un dels parcs més antics i bucòlics de Las Palmas porta el seu nom mentre que una estàtua de l'escultor Cárdenes, erigida a la mateixa capital, avui es troba en parador desconegut. La que sí que es pot contemplar és la d'Arucas. No han tingut tanta sort les peticions de grups nacionalistes canaris de canviar el nom de la plaça Príncipe de Asturias de Santa Cruz de Tenerife per la de plaça Doramas. Tot arribarà.

[Informació extreta de la revista digital mundoguanche.com, núm. 18 (2007); imatges: (1) Viquipèdia, (2) mundoguanche.com, (3) delazecalameka.blogspot, (4) lpavisit.com]

Conflictes

L'aplicació a Catalunya de l'article 155 de la Constitució espanyola (injusta i desproporcionada, i amb evident ànim de revenja, però aquest no és el tema) ha posat d'actualitat que a finals dels anys noranta l'ombra del mateix article va planar sobre les Canàries. El conflicte va venir com a conseqüència de l'entrada de l'estat espanyol a la Unió Europea, que obligava a aplicar l'eliminació dels aranzels. Aquesta mesura suposava un perjudici econòmic per a les illes, de manera que el govern d'aleshores (parlem de 1989), presidit per Lorenzo Olarte (del CDS) s'hi va negar i va exigir excepcions fiscals per entrar a la Unió Europea.

(1) Lorenzo Olarte.

Aquest tímid gest de plantar cara va fer reaccionar el govern espanyol de Felipe González, que va advertir-lo per carta de la possibilitat d'aplicar l'article 155. Olarte, segons ha confessat anys més tard, no només va menysprear l'amenaça ("vam passar olímpicament de la carta") sinó que va contestar-la amb una altra de més grossa: crear un estat propi. Com en l'acudit del dentista ("oi que no ens farem mal?") la jugada va sortir bona i es va arribar a una solució al conflicte.

Els litigis canari (ja remot en el temps) i català, ben actual, no admeten comparació ni en el fons, ni en les formes, però l'antecedent illenc és un bon exemple que il·lustra la possibilitat d'arribar a acords quan totes dues parts ho volen sincerament. Totes dues.

(2) Paulino Rivero, a l'esquerra de la imatge.

Anys més tard es va produir un altre incident polític amb l'estat que també té algun paral·lelisme amb Catalunya. Va ser el 2014 quan el llavors president Paulino Rivero, de Coalició Canària, va proposar per al mes de novembre una consulta ciutadana sobre les prospeccions petrolieres, previstes en aigües de Lanzarote i Fuerteventura, i que havien provocat un enorme rebuig polític i social, incloent empresaris turístics i ecologistes. Unes prospeccions, per cert, concedides pel govern espanyol a Repsol i autoritzades enmig de les vacances d'agost.

El simple fet de facilitar que la societat s'expressés sobre un tema que li afectava directament va posar en guàrdia el govern central, que s'hi va mostrar radicalment en contra per boca del ministre competent, el canari (quina casualitat) José Manuel Soria. Que el govern Rivero declarés que volia executar el seu projecte de forma escrupolosament constitucional no va evitar una campanya de desprestigi i ridiculització contra els desitjos dels canaris: estava ja propera la consulta catalana del 9-N i Madrid no estava disposat a que s'estenguessin aquestes pràctiques pels territoris. Aquí no hi havia d'haver cafè per ningú.

(3) Manifestació contra les prospeccions petrolieres.

Al revés del que va passar amb Olarte, la simple amenaça espanyola del Tribunal Constitucional va provocar que Rivero guardés la consulta al calaix. De fet, tampoc van tenir lloc les tan qüestionades prospeccions. Al final, van guanyar la partida, que és del que es tractava.

[Imatges: (1) rac1.cat; (2) elconfidencialautonomico.com; (3) paulinorivero.com]

Feliç 'tawwurt n awilan'!

Feliç any nou! Pel que sabem, durant el període precolonial, l'any canari començava amb el solstici d'estiu (tawwurt n awilan), és a dir el 21 de juny. Falten, per tant, quatre dies. Així ho descrivia Marín de Cubas en la seva Historia de las Siete Islas de Canaria (1687): "Calculaven el seu any, anomenat acano, per lunacions de vint-i-nou dies (solars) a partir de la lluna nova. Començava l'estiu, quan el sol entra a la constel·lació del Cranc el 21 de juny".

(1) Suposat calendari de la cova pintada de Gáldar.

Més modernament, l'historiador Bethancourt Alfonso recollí alguns testimonis de la tradició oral: "un pastor diu que 'els guanxes acostumaven un dia de l'any del mes de juny, que creu que era el mateix dia de Sant Joan, la vigília, a fer una foguera i llençar-hi bèsties degollades amb un faime (ganivet) de sabina (fusta), fins que el fum pugés dret al cel, i creien en això com si fos cosa de religió'".

(2) Beñesmer 2010.

Era una data de celebracions: "a la primera conjunció (és a dir, a la primera lluna nova després del solstici d'estiu) celebraven nou dies de festa per la collita", diu Marín de Cubas. La festa de final del cicle agrícola rebia el nom de beñesmer i reunia tota la societat, sense distinció de classes.

(3) Recreació del beñesmer.

A la Canàries moderna ha subsistit el record d'aquestes celebracions antigues. Per exemple, per iniciativa popular es fan recreacions del beñesmer per aquesta època de l'any, amb mostres tradicionals diverses: el ball del tajaraste, la crema de la tislit wukccud ("la nòvia vegetal") o el guatatiboa (banquet), juntament amb altres tradicions del solstici d'estiu ben populars també a casa nostra, com el salt de la foguera. el bany al mar a mitja nit o veure sortir el sol a la platja. Són recreacions fetes amb el màxim rigor històric i allunyades de qualsevol banalització o interès comercial.


Un altre exemple. La Fundació Cultural Tamaimos (entitat privada a favor de la cultura i la identitat canàries, de caire progressista), organitzarà el proper 23 de juny, per segon any consecutiu, un Guatatiboa n magec (literalment, "banquet al sol"), un dinar popular a l'aire lliure per celebrar l'any nou. El menú, com pertoca, estarà compost de plats autòctons, com formatges, amanida de créixens, sancocho amb mojo i cóc de Moya. 25 eurets.

[Imatges: (1) www3.gobiernodecanarias.org; (2) atamarazayt.blogspot.com.es; (3) izuran.blogspot.es]

El gran il·lustrat canari

El passat 4 de maig es va presentar al Parlament de Canàries, a Santa Cruz de Tenerife, l'edició crítica de la Historia de Canarias de Viera y Clavijo, a càrrec del doctor Manuel de Paz Sánchez.

(1) Viera y Clavijo (1731-1813).

José de Viera y Clavijo, nascut a Realejo Alto (Tenerife) el 1731, seguí la carrera sacerdotal però aviat s'integrà a les tertúlies del marquès de Villanueva del Prado, on s'amarà de les idees il·lustrades i enciclopedistes que en aquell moment triomfaven i que no abandonà mai. El 1770 marxa al continent europeu, s'estableix a Madrid (on és admès com acadèmic i publica l'obra que comentem) i viatja després a França, Flandes, Itàlia i Alemanya. Retorna a l'arxipèlag el 1784, per redactar i publicar una altra obra important: Diccionario de Historia Natural de las Islas Canarias. Destaquen també altres llibres d'història, botànica, poesies o traduccions. Era un il·lustrat comparable a Melchor Gaspar de Jovellanos.

(2) Presentació de l'obra en seu parlamentària.

En la història de la historiografia, valgui el joc de paraules, l'obra de Viera y Clavijo és essencial per a qualsevol aproximació a l'estudi del passat canari. Impresa per primera vegada entre 1772 i 1783 en quatre volums, és el primer tractat que utilitza criteris científics basats en la consulta de fonts per ratificar el fet històric descrit, superant així la pràctica anterior de donar credibilitat a miracles, prodigis, supersticions i falses creences. Precisament el fet d'introduir criteris de rigor en la seva confecció va fer que la Historia de Canarias tingués un part llarg i laboriós.

(3) La col·lecció completa.

Aquesta nova edició es considerava absolutament necessària per diverses raons. Primerament perquè la darrera (1966), a càrrec d'Alejandro Cioranescu, es trobava esgotada, i segonament perquè calia introduir-hi les recents aportacions de la historiografia, a més de corregir els errors textuals o històrics detectats. El treball s'inclourà a les Obras Completas de Viera que des del 2013 publica Ediciones Idea sota la direcció científica del professor Rafael Padrón Fernández, director de la Càtedra Cultura Viera y Clavijo de la Universidad de La Laguna.

Viera y Clavijo morí a Las Palmas el 1813. La seva importància com a escriptor, historiador i naturalista ha determinat que s'instituís la data de la seva mort, el 21 de febrer, com el Dia de les Lletres Canàries.

[Informació extreta de bienmesabe.org, núm. 679; Imatges: (1) Viquipèdia, (2) twitter.com/parcan, (3) bienmesabe.org]

 

 

 

Cap a les illes de la Fortuna

La intervenció de catalans i mallorquins al descobriment europeu de les Canàries a l'edat mitjana és poc coneguda, en contrast amb la major notorietat que ha acabat tenint, per a l'imaginari col·lectiu, la participació de normands, portuguesos o, sobretot, castellans. És possible que aquesta invisibilització no sigui del tot innocent. En tot cas es tracta d'un episodi de la nostra història ben estudiat per especialistes com Antonio Rumeu de Armas o el menorquí Elias Serra Ràfols.

(1) Carta portolana de Dulcert.

El coneixement de l'existència de les Canàries es va fer palès ben aviat a casa nostra. El primer mapa medieval on apareix una referència a aquell arxipèlag és la carta portolana feta pel mallorquí Angelí Dulcert el 1339, en la qual hi apareix Lanzarote, batejada com Insula Lanzarotus Marocelus, en referència al genovès Lanzorotto Malocello, que la descobrí el 1312.

(2) Reproducció a escala d'una coca medieval.

Els primeres contactes pròpiament dits daten del 1342. Tenim documentades diverses llicències concedides a ciutadans mallorquins per desplaçar-se, mitjançant coques cobertes o "bayonesques" a les "illes noveylament trobades anvers les parts de Occident, les quals illes vulgarment son apellades illes de Fortuna”. Sabem que arribaren a Gran Canària, marxant un temps després amb diverses parelles d'indígenes. 

 

(3) Crònica de Pere el Cerimoniós.

Anys més tard, la Crònica de Pere el Cerimoniós esmenta una expedició missionera a les Canàries. Es tracta d'una butlla del papa Climent VI (1351) concedint a dos mallorquins (Joan Dòria i Jaume Segarra) llicència per "traslladar-se a l'illa de Canària" amb trenta persones fidels "per convertir a la fe catòlica i honestos costums les gents paganes i idòlatres que hi viuen". Al vaixell embarcaren també dotze indígenes, procedents d'expedicions anteriors, i que havien après a parlar català, factor que havia de facilitar la labor missionera. Sabem que hi havia interès en continuar aquesta activitat per la butlla d'un altre papa, Urbà V, adreçada el 1369 als bisbes de Barcelona i Tortosa animant-los a prosseguir aquest tipus d'expedicions. A tal fi, el 1351 ja s'havia erigit el primer bisbat canari, Telde. Aquesta seu, que seria ocupada per franciscans i carmelites, s'extingí el 1393 i amb ella les notícies que tenim sobre presència catalana a les llavors remotes Canàries. Amb l'inici del segle XV, prendria el relleu el conqueridor normand Jean de Bethencourt.

[Imatges: Viquipèdia]

---

Arrelats a la terra

Ahir, 7 d'abril, va fer 405 anys que un huracà va endur-se el Garoé, un gran llorer considerat arbre sagrat pels bimbaches, la població autòctona d'El Hierro. La divinitat atribuïda a aquest arbre tenia la seva explicació. Situat a 1.000 metres sobre el nivell del mar i en un vessant enfrontat als vents alisis, del Garoé creixien unes enormes fulles que eren capaces de captar i destil·lar l'aigua ambiental, que era recollida en uns dipòsits i que constituïa la gran reserva hídrica del poble bimbache. L'existència d'aquest arbre vital va ser ocultada als conqueridors espanyols, per tal que la set els fes retrocedir, però una circumstància novel·lesca (la traïció d'una noia bimbache, enamorada d'un soldat andalús) fou determinant per revelar el secret i, en definitiva, facilitar l'ocupació estrangera.

(1) Idealització del Garoé, segons un antic gravat.

El nom d'aquest arbre amaga una curiositat lingüística. Garo, en èuscar, significa "rosada" (i també "falguera"), una dada que el filòleg basc Federico Krutwig brandava per defensar la seva controvertida tesi del parentesc entre l'èuscar i les llengües aborígens canàries.

No sembla que l'abril sigui un mes propici per als arbres canaris. Un 3 d'abril de 1684 va caure el pi de Teror (Gran Canària), de nou per culpa dels vents. No és un arbre qualsevol: és el pi des d'on el segle XV, segons la tradició, va aparèixer-se la Mare de Déu del Pino, de patronatge i gran veneració a l'illa. L'historiador il·lustrat Viera y Clavijo, en la seva cèlebre Noticias de la historia general de las islas de Canaria, documenta així la notícia: “A las siete de la mañana se observó que el árbol amenazaba ruina. Sacaron la imagen y el Santísimo de la iglesia, porque sólo distaba dos varas de la puerta principal; pero al fin cayó hacia donde no hizo el menor daño. Se atribuyó esta fatalidad a la imprudencia de haber hecho torre del pino, colgando de sus gajos las campanas”.

(2) Aparició de la Mare de Déu del Pino.

El més famós dels arbres canaris, però, és el drago d'Icod de los Vinos (Tenerife). El més famós, potser perquè és el més gran del món de la seva espècie (Dracaena draco) i el més longeu: se li atribueix una antiguitat de 800 a 1.000 anys, però s'havia arribat a parlar de fins a tres mil·lennis d'existència. Fa 18 metres d'alçada i té un perímetre de 20 metres a la base. De les seves 300 branques broten cada any suficients flors per formar 1.500 rams. Com a curiositat, el tronc té una cavitat de sis metres a la que es pot accedir per una porta.

(3) Drago d'Icod.

A diferència dels seus col·legues d'El Hierro i Teror, el drago d'Icod segueix dret i robust al seu lloc, i que duri. Res ha aconseguit acabar amb la seva mil·lenària existència, ni les inclemències meteorològiques, ni l'acció dels conqueridors peninsulars, ni tan sols la contaminació ambiental o els actes incívics: la creació d'un parc al voltant de l'arbre, amb la consegüent desviació de la carretera cap a Guía de Isora, evita que la venerable planta prengui mal.

[Imatges: (1) agualternativa.com; (2) www.estodotuyo.com; (3) www.monumentaltrees.com]

El gran pintor muralista canari

Néstor Martín-Fernández de la Torre està considerat el principal pintor modernista i simbolista canari i va tenir molts lligams, com veurem, amb la nostra cultura. Néstor (així se'l va conèixer quan es va consagrar) va néixer (1887) i morí (1938) a Las Palmas. Dibuixant i pintor precoç, recorregué diverses ciutats europees, especialment París, on perfeccionà la seva tècnica.

(1) Néstor Martín-Fernández de la Torre.

El seu primer contacte amb Catalunya és del 1906, amb la participació a l'Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona. Posat sota el mestratge del pintor modernista Eliseu Meifrén i amb l'ajuda de la família Torrella, amb qui estava emparentat, Néstor s'introduí a la tertúlia artístico-literària del Cafè Continental a la Plaça de Catalunya. Allí es relacionà amb els grans noms de la cultura catalana del moment (Rusiñol, Sert, Albéniz, Granados, Utrillo, Adrià Gual, D'Ors...). El 1907 féu la seva primera mostra individual al Cercle Eqüestre. El 1909 exposà a la Sala Parés els plafons decoratius destinats als salons d'un casino promogut per la societat El Tibidabo. Amb aquests plafons, inspirats en escenes de L'Atlàntida i Canigó, de Verdaguer, Néstor inicià la seva tendència literària-decorativo-musical. Com a anècdota, cal dir que per la feina cobrà 1.500 pessetes, quantitat que l'autor considerà insuficient i que originà una certa fricció amb el doctor Andreu, l'ànima del Tibidabo, superada sense més problemes. Encara exposaria el 1911 al Fayans Català, amb un retrat d'Enric Granados.

(2) 'El jardín de las Hespérides' (1908-09).

Tingué molta relació amb els principals membres de la Residencia de Estudiantes de Madrid i s'instal·là durant un temps, de nou, a París. Tornà a la seva terra natal als anys trenta, on inicià la seva etapa tipista o "neocanària", treballant per la recuperació etnogràfica i pel llavors naixent turisme. Amb aquesta intenció projectà el Pueblo Canario de Las Palmas (en la línia del Poble Espanyol de Barcelona), que construí el seu germà arquitecte Miguel. Com hem esmentat abans, excel·lí en el camp de les arts escèniques, com a decorador i figurinista (El amor brujo de Falla, per exemple), i en el muralisme. Seves són les pintures que decoren les parets del Casino de Tenerife i del Teatro Pérez Galdós de la seva ciutat natal. Potser la seva obra més coneguda són les sèries pictòriques "Poemas del Atlántico" i "Poemas de la tierra", pensades per formar part d'un projecte més ambiciós i inacabat,  de temàtica mitològica, caracteritzades pel seu cromatisme i per figures veladament homoeròtiques.

(3) 'Poema de la tierra 7'.

Part de la seva obra es conserva al Museo Néstor, allotjat al Pueblo Canario i inaugurat vint anys després de la seva prematura mort.

[Fonts: Viquipèdia i Pedro Almeida Cabrera: Néstor, un canario cosmopolita; imatges: (1) Viquipèdia, (2) www.balclis.com, (3) latorredemontaigne.com]

Perquè visqués com una reina

A la confluència dels carrers Pérez Galdós i Perdomo, de Las Palmas de Gran Canaria, s'alça un emblemàtic edifici modernista: el palauet Rodríguez Quegles. La seva gènesi amaga una història d'amor.

(1) El palauet Rodríguez Quegles.

Els Rodríguez Quegles eren una poderosa família canària, amb vincles polítics i econòmics. Juan Rodríguez González, majorer de Tetir, va fer les Amèriques (a Puerto Rico, concretament). Amb la fortuna aconseguida amb els negocis comercials, retornà a les seves illes natals el 1853, obrint unes oficines al carrer Triana de Las Palmas. A la continuació i expansió dels seus negocis d'importació i exportació no li van ser aliens ni l'aprovació de la Llei de ports francs (1852), ni l'ajut de qui seria el seu sogre, Rafael Quegles Martorell, un mercader català afincat a Canàries a principi del segle XIX. El 1894, després de la mort de Juan Rodríguez, els seus sis fills constituïren una societat que amb el temps entraria en el sector bancari, que adoptaria la denominació Banco de Canarias els anys seixanta del segle XX i que acabaria absorbit pel Banco Central.

 

(2) Domingo Rodríguez Quegles.

Un d'aquests fills, Juan, fou el que remenava les cireres del negoci familiar, fins a convertir-se en el principal propietari de Las Palmas d'abans de la Primera Guerra mundial, però fou un altre dels germans, Domingo Rodríguez Quegles, el protagonista de la nostra història d'avui. Regidor, conseller del Cabildo i president del Círculo Mercantil, Domingo prometé impulsivament a qui seria la seva dona, María Teresa González, que li construiria la casa "més bonica i suntuosa" de tot Las Palmas, "perquè visqués com una reina". I efectivament, el 1900 es van iniciar els treballs per aixecar el superb edifici en un solar que havia format part d'un convent de monges. Del projecte se'n encarregà Mariano Belmás, un prestigiós arquitecte madrileny, el pressupost inicial fou de 500.000 pessetes del moment i en la construcció s'usaren marbres de Carrara, vitralls francesos i fustes nobles de Cuba i Guinea. No es van estar de res. No està clar quin any es va acabar la construcció del palauet, però és probable que fos als voltants del 1903, data de les noces que el van justificar. 
 

(3) Activitat cultural als jardins del palauet.

Com tota gran mansió, el Rodríguez Quegles es deteriorà amb els anys fins que el seu manteniment fou inassumible, de manera que se'n va fer càrrec primer l'ajuntament de Las Palmas i després al govern de les Canàries, que l'han destinat a diferents funcions administratives i culturals. En aquests moments és la seu del Festival de Cinema de Las Palmas i del Conservatori de Música

[Informació extreta de www.guiadegrancanaria.org i de Fernando Carnero Lorenzo: "De Juan Rodríguez González al Banco de Canarias, 1853-1970"; imatges: (1) www.lpavisit.com, (2) www.laprovincia.es, (3) www.ociolaspalmas.com] 

Al caire del cràter

Un noticiós incident del passat 15 de març ha posat de fugaç actualitat el telefèric del Teide. Recordem els fets: una avaria va deixar atrapades 60 persones a les cabines del telefèric durant dues hores. Altres 200 van quedar aïllades a l'estació superior (La Rambleta), a més de 3.500 metres d'altitud, que van haver d'anar al refugi d'Altavista o bé fer el camí de descens a peu fins a la base, a tres hores. En condicions normals es tracta d'una travessia fantàstica, per gaudir de paisatges encisadors, però aquell dia potser no era el cas.

(1) Telefèric del Teide.

La idea d'un telefèric per arribar còmodament al punt més alt de l'estat espanyol va ser d'Andrés Arroyo y González de Chaves, un advocat i polític tradicionalista tinerfeny. El 1929, en el transcurs d'un viatge a Baviera, es va entusiasmar amb els telefèrics construïts per accedir al Zugspitze, el pic més alt d'Alemanya (que "només" fa 2.962 metres) i encarregà a l'enginyer José Ochoa un projecte per a un telefèric similar al Teide.

(2) Andrés Arroyo (1883-1968).

Com acostuma a passar massa sovint, una cosa són els plans o les intencions i una altra portar-los a la pràctica. Van haver de passar trenta anys perquè, després de gestions i modificacions de tota mena, es constituís el 15 d'octubre de 1959 la Societat Teleférico al Pico Teide, la qual mitjançant un acord amb l'Ajuntament de La Orotava (d'on depèn administrativament el pic) va obtenir els terrenys necessaris per executar l'obra, permutant-los amb una escola. Les obres començaren el 1965 i la inauguració fou el 18 de juliol de 1971. Entre 1999 i 2007 es va escometre una remodelació de la instal·lació, amb substitució de les cabines.

(3) Una de les antigues cabines.

Les dades. El telefèric salva un desnivell de 1.199 metres, entre la base (2.356 m) i l'estació superior (3.555 m), amb quatre torres intermitges. Ascendint 163 metres més trobarem el cràter del volcà, l'accés al qual està restringit. No així al dels miradors La Fortaleza i Pico Viejo. La vista, no cal dir-ho, és espectacular sobre Las Cañadas del Teide, Tenerife i les altres illes canàries. El telefèric fa el recorregut de 2.482 metres en deu minuts, en unes cabines aptes per a 44 persones. El servei s'interromp quan causes meteorològiques o tècniques així ho aconsellen, que és el que li va passar a l'autor d'aquest bloc a qui, en una ocasió, el fort vent va frustrar les seves intencions.

[Apunt publicat també al bloc Propera parada...; Amb dades extretes de Viquipèdia i www.volcanoteide.com; imatges: (1) www.todotenerife.es, (2) bernardocabo.blogspot.com.es, (3) www.volcanoteide.com]

Patrimoni mundial

Ahir es va decidir quina serà la candidata, en representació de l'estat espanyol, per figurar al Patrimoni Mundial de la UNESCO, i l'elegida fou el Risco Caído i els espais sagrats de muntanya de Gran Cànaria (el nostre Priorat, que també hi opta, haurà d'esperar uns mesos).

(1)

Descobert el 1996, el Risco Caído, situat a la Caldera de Tejeda de Gran Canària, és un almogaren ("temple" o "lloc de reunió" en la llengua dels guanxes) i constitueix un singular i excepcional complex arqueològic de caràcter religiós i astronòmic dels aborígens canaris. Risco Caído forma part del denominat espai sagrat de les muntanyes de Gran Canària (1), que alberga un conjunt de manifestacions i obres de caràcter arqueològic d'una cultura que evolucionà, en total aïllament fins l'arribada dels primers mariners del sud d'Europa els segles XIII i XIV. Hi destaquen, a més del Risco Caído, el complex arqueològic de la Sierra de Bentayga, la Mesa de Acusa i el Santuario de Risco Chapín.

Els assentaments troglodites de la Caldera de Tejeda constitueixen una mostra irrepetible d'hàbitats humans en cultures insulars, il·lustrant un nivell d'organització de l'espai i de gestió adaptativa dels recursos. La fusió dels escenaris naturals amb els assentaments de les coves rupestres crea un autèntic "paisatge cultural" que manté les seves connotacions simbòliques i cosmològiques.

(2)

Hem esmentat el caràcter astronòmic o cosmològic d'aquest paratge, i és que al Risco Caído es dona un fenomen ben curiós (2), que ens recorda Stonehenge o Montsegur i, a casa nostra, el campanar de la Prioral de Reus o el rosetó de la catedral de Palma: durant el solstici d'estiu, la llum del sol penetra a l'interior per una escletxa i recorre les parets decorades amb triangles tallats a la pedra. Hom ha especulat que això tingui una significació relacionada amb la fertilitat (en aquest sentit, els triangles i el raig de llum són poderosament simbòlics).

Si Risco Caído i els espais sagrats de muntanya de Gran Canària assoleixen ser inclosos (el juliol del 2018) a la llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO, s'afegiran a altres béns culturals o naturals canaris que ja ho han aconseguit en anys anteriors: el parc nacional de Garajonay (3), a la Gomera (1986), San Cristóbal de La Laguna (1999), el parc nacional del Teide (2007) i el silbo gomero (2009), aquest en qualitat de patrimoni immaterial de la Humanitat.

(3)

[Informació extreta de riscocaido.grancanaria.com; imatges: (1) riscocaido.grancanaria.com, (2) www.laprovincia.es, (3) www.gobiernodecanarias.org]

Es busca amor, salut, temps i diners

El Museo Canario de Las Palmas és una de les institucions culturals més prestigioses de l'arxipèlag. Fundat el 1879 per iniciativa de diversos intel·lectuals d'adscripció darwinista de la burgesia local, en el seu naixement confluïren l'interès per les antiguitats aborígens, col·leccionades fins llavors de forma amateur, i la influència de l'antropologia francesa. Efectivament, l'errònia creença de que entre l'home de Cromanyó (descobert el 1868 a França) i els aborígens canaris hi havia una estreta relació determinà el naixement del museu.

(1) Museo Canario.

Un dels científics més destacats de la primera època del Museo Canario, juntament amb el doctor Gregorio Chil y Naranjo i Juan Bethencourt Alfonso fou el barceloní Víctor Grau-Bassas Mas. Nascut el 1847, als quatre anys arribà a Las Palmas, on el seu pare regentà una farmàcia. Estudià Medicina a Barcelona i el 1860 tornà de nou a Gran Canària. Exercí professionalment a Teror, on fundà els primers banys d'aigües minero-medicionals, on seria diputat provincial i on, sota els seus auspicis s'erigí una creu al lloc on és tradició que es va aparèixer la Mare de Déu del Pino. Fou nomenat director de Sanitat Exterior a Las Palmas i introduí la Creu Roja a l'illa (1874).

Però sens dubte, on Grau-Bassas deixà una petjada més influent fou en la creació del Museo Canario, formant part de la seva primera junta i essent-ne el primer conservador. Hi aportà els objectes arqueològics que havia anat acumulant en les seves excursions: utensilis, mòmies, sepultures... Durant tres anys organitzà expedicions arqueològiques a diferents jaciments indígenes, com per exemple a la cova de Mogán on, segons va deixar escrit "tant s'hi va trobar i tant s'hi va destrossar". Era conscient de l'enorme vàlua arqueològica de Gran Canària: "l'exploració d'aquesta illa està per començar, però per fer-ho es necessita amor al museu, salut, temps i diners".

(2) Víctor Grau-Bassas (1847-1917).

Un incident determinà que Grau-Bassas s'allunyés de Canàries i del seu museu. Els fets tenen un punt de novel·lesc. El 1884 el vaixell francès Ville de Para naufragà a Gando. Els pescadors de la zona es llançaren a l'aigua per rescatar els mariners i aquests, en agraïment, els regalaren els farcells que havien quedat surant al mar, alguns dels quals foren venuts al nostre personatge. L'acusació d'apropiació indeguda que rebé i la difamació que patí, completament injustes, causaren que es reclogués a Teror, on es dedicà a dibuixar i a escriure sobre costums canaris. El 1890, disgustat amb la situació creada, emigrà a l'Argentina, on aconseguiria un treball al Museo de La Plata de Buenos Aires, inaugurat de feia poc i que mantenia relació amb el Museo Canario. Moriria a Tres Arroyos el 1918.

(3) Mòmia guanxe.

El Museo Canario, amb una sala dedicada a la memòria de Grau-Bassas, és un centre cultural i documental de primer ordre. S'hi poden contemplar mòmies, cranis, ceràmiques, pintaderas, teixits, escultures... i s'hi pot consultar la bibliografia més complerta sobres l'arxipèlag canari, un milió (sic) de diaris i revistes, incunables, col·leccions cartogràfiques i fotogràfiques, l'arxiu de la Inquisició a Canàries o fons personals, empresarials i associatius. Té la seu al bucòlic barri de Vegueta, al carrer Doctor Verneau (per cert, un prestigiós arqueòleg francès també vinculat al museu).

[Amb informacions de: Carmen Ortiz García: Antigüedades guanchinescas. Comercio y coleccionismo de restos arqueológicos canarios (CSIC), www.elmuseocanario.com, www.estodotuyo.com, José Tandem; imatges: (1) www.elmuseocanario.com; (2) www.estodotuyo.com; (3) cultureandhistory.revistas.csic.es, foto Museo Canario]

Temps de carnaval

Dijous passat va ser gras i dimecres que ve serà de cendra. Estem, doncs, en el moment àlgid del carnaval o carnestoltes, un esdeveniment anual indissociable de les Canàries, ja que és viscut amb especial intensitat pels seus habitants. Donem-ne algunes pinzellades.

Una de les mostres més ancestrals del carnaval canari el trobem en els diabletes de Teguise (Lanzarote). Aquest ritual sembla originari d'Amèrica i importat per un immigrant. Els participants es disfressen de boc o de dimoni, amb màscares representant un brau de grans banyes i llengua vermella. La roba és estampada i de les corretges pengen petits esquellots. Amb aquesta fila espanten nens i joves. 
 

(1) Diabletes de Teguise.

Una altra tradició immemorial del carnaval que trobem a les Canàries (i a molts altres llocs, val a dir-ho) és el costum de llançar-se objectes o matèries de tot tipus. Antigament a Tenerife i a La Palma es tirava a la gent des dels balcons huevos-talco, closques d'ou reomplertes de talc i més tard de serradures, farina, cendra o sorra. Van acabar prohibits per les autoritats. Més innocent era el costum de les carnavalinas, joguines d'aigua amb què es mullaven els vianants. 

Les murgas són agrupacions musicals de tipus humorístic, satíric i crític molt esteses pel sud de la península però que a les Canàries tenen una significació especial. No hi ha notícia política, social, cultural o de la vida quotidiana que no sigui objecte d'àcida censura amb les seves lletra i música, però feta amb gràcia. Per exemple, de les murgas canàries no transcendeixen mai lletres ofensives contra els catalans com sí que hem sentit alguna vegada de les de Cadis o altres poblacions andaluses. Diuen les cròniques que la primera murga tinerfenya va néixer el 1915 d'un grup de mariners (de Cadis, precisament) del vaixell Laya que van improvisar una chirigota pels carrers de Santa Cruz acompanyats d'instruments musicals de cartró construïts a la Juventud Republicana, que els cedí el local per fer-ho. 
 

(2) Una murga de Tenerife.

A aquesta murga la van succeir altres com la del Flaco, la del Chucho o la del Manco, que a l'acabar l'actuació demanaven un ajut econòmic; d'aquí el refrany pides más que la murga del Flaco en la que cinco tocan y siete piden que es va popularitzar en altres temps.

(3) Cecilia Navarro, reina del Carnaval de Santa Cruz (2016).

Les festes de carnaval tenen les seves reines i potser la que té més projecció és la del Carnaval de Santa Cruz de Tenerife. Cada any les candidates desfilen per l'escenari, en el transcurs d'una gala i al ritme d'una música ad hoc, amb uns impressionants vestits que, degut a la seva aparatositat i al seu pes (fins a 200 quilos) han de ser empesos i desplaçats amb rodes. La imaginació a l'hora de dissenyar aquesta mena d'escenaris ambulants no té límits: motius exòtics, guarniments multicolors, plomes, pedreria...

Com a contrapunt a les reines del carnaval s'han anat popularitzant els darrers anys els concursos de drag queen també en el marc del carnestoltes. Aquí no es valora tant la disfressa i la bellesa de les concursants com la coreografia del número musical. El certamen que ha adquirit més fama és el de la Gala Drag de Las Palmas, creat el 1998, que cada any té lloc en un escenari del parc de Santa Catalina de la capital. Com a curiositat, si bé la gran majoria de participants són homes, una dona va quedar en segon lloc el 2010.
 

(4) Tortitas de Carnaval.

I per acabar, res millor que parlar de menjar si tenim en compte que una de les facetes que caracteritza el carnaval és la seva proclivitat als excessos gastronòmics com a preludi a la severa Quaresma que s'acosta. A les Canàries són típiques, per aquesta època, les postres sobretot: la sopa de miel de La Palma, que són una mena de torrijas, les rebanadas de Carnaval i les tortitas de Carnaval, elaborades totes elles amb farina, ous o mel i fregides, i emparentades per tant amb els bunyols típics de casa nostra en aquesta època de l'any.

Com es pot comprovar, el carnaval té un significat molt especial a les Illes Canàries. Quan, degut al seu caràcter pagà, irreverent o provocatiu, les dictadures de Primo de Rivera i franquista van prohibir-lo, a l'arxipèlag van tenir el privilegi de seguir celebrant-lo. Això sí, amb discreció i sota l'eufemisme de "festes d'hivern".

[Informacions procedents de www.bienmesabe.org (núm. 195) i Viquipèdia; imatges: (1 i 2) www.grupomascarada.org; (3) www.tenerife.com; (4) sobrecanarias.com]

La 'Monyos' de Santa Catalina

Dimarts que ve, 21 de febrer, farà trenta anys que va morir "Lolita Pluma", un famós personatge de Las Palmas que, com després veurem, ens recordarà poderosament la nostra "Monyos" barcelonina. Nascuda el 1904 al barri de La Isleta de Las Palmas, María Dolores Rivero Hernández va acabar essent coneguda per "Lolita Pluma" perquè el seu pare i el seu avi, originaris d'Arucas, eren dels pocs habitants d'aquesta població que sabien escriure a ploma.

(1) 'Lolita Pluma'.

Se sap que va estar casada però que va separar-se al cap de poc temps, circumstància que contribuiria, segons sembla, a desequilibrar-la psíquicament. La seva manera de viure era especial sinó extravagant, certament. Es vestia i maquillava de forma estrafolària i es passejava pel parc de Santa Catalina de Las Palmas rodejada de gats i venent flors de paper, xiclets i postals als turistes. Contestava iradament quan algú li portava la contrària però alhora era un personatge popular i entranyable que va acabar formant part del paisatge humà de la capital canària.

(2) Estàtua a Las Palmas.

Moriria el 1987 a l'hospital Insular però el seu record ha perdurat en el temps. El 1998 s'erigí una estàtua seva, obra de F. Ávila, al mateix parc de Santa Catalina que havia fet seu. "Lolita Pluma", amb el seu particular tarannà, ha estat qualificada com "una barreja de llibertat, decadència i humanitat".

(3) La 'Monyos' al Born.

"La Monyos" curiosament també es deia Dolors (de cognoms, Bonella i Alcázar) i tothom s'adreçava a ella dient-li Lola, com el nostre personatge d'avui. Les similituds no acaben aquí perquè igualment es vestia de forma estrambòtica i es posava flors al monyo (origen del seu renom) i amb aquesta imatge esdevingué popular passejant-se per les Rambles i altres zones cèntriques de Barcelona. A més, patia uns evidents problemes psíquics, sobre l'origen dels quals hi ha diverses versions. Es parla que perdé una filla de quatre anys atropellada per un carruatge, d'un marquès que la deixà embarassada i li prengué la filla, d'un amant de l'alta burgesia que li raptà el fill o que l'obligà a avortar... Un passat obscur que va donar lloc a tota mena d'elucubracions, certes, exagerades o directament falses. "La Monyos", que havia nascut al Raval barceloní el 1851 i que moriria el 1940, va quedar a la memòria col·lectiva com un personatge popular i entranyable unit indissolublement a les Rambles, com "Lolita Pluma" ho fou al parc de Santa Catalina.

[Imatges: (1) historiascanarias.blogspot.com.es; (2) www.laspalmasgc.es; (3) www.historiadebarcelona.org, foto Josep M. Sagarra Plana]

Un 'cunero' a l'Alt Maestrat

Felipe Pérez del Toro fou un economista i polític canari de tombants del segle XX. Professionalment va destacar com a catedràtic de l'Escola de Comerç de Cadis primer, i de l'Escola Central de Comerç de Madrid després, d'on arribà a ser director. Fou membre de la Reial Societat Geogràfica i un dels redactors de l'informe per a la reforma de la nomenclatura municipal, iniciada el 1906 i aprovada el 1916.

(1) Felipe Pérez del Toro.

Fou autor de diverses obres: El Tabaco canario y las pesquerías en África: apuntes acerca de la geografía, historia, agricultura, industria, comercio, estadística y administración de la provincia de Canarias (1881), España en el Noroeste de África (1892) i Compendio de Historia gneral del desarrollo del Comercio y de la Industria (1897).

(2) Portada d'El Tabaco...

Com a membre del Partit Conservador fou parlamentari de diverses legislatures. La singularitat és que fou diputat primer pel districte d'Albocàsser, a Castelló (1899-1904) i pel de Las Palmas després (1905-1910). Encara seria senador per Canàries entre 1911 i 1914. No hem sabut trobar la raó per la qual aquest polític canari acabés representant els interessos de la comarca de l'Alt Maestrat, però sospitem que es tractava del que en argot parlamentari es coneix com cunero, és a dir aquell candidat que un partit imposa, per conveniència o compromís, en una circumscripció amb la qual no té cap vincle significatiu; una pràctica d'allò més habitual durant la restauració borbònica, com és el cas que ens ocupa.

(3) Postal antiga d'Albocàsser.

Que fos electe pel País Valencià no fou cap impediment perquè pensés més en la seva terra natal, com és lògic. Una mostra, extreta d'un exemplar de 1903 de La Aurora (el primer periòdic de Fuerteventura), la trobem en un article on s'anuncia que Pérez del Toro ha fet diverses proposicions al Congrés favorables a Canàries, malgrat no ser-ne diputat. L'articulista no s'està de dir: "Justo es aplaudirle. Su amor a su país se revela perfectamente en acto tan patriótico", mentre llança també algunes floretes al nostre personatge: "brillaba su palabra por su fluidez, y en su delicada y amena conversación se veían los reflejos de una capacidad extraordinaria".

Avui un cèntric carrer de Las Palmas du el seu nom.

[Imatges: (1) www.senado.es, foto Enciclopedia Espasa; (2) www.amazon.es; (3) www.todocoleccion.net]