dissabte, 8 d’abril del 2017

Arrelats a la terra

Ahir, 7 d'abril, va fer 405 anys que un huracà va endur-se el Garoé, un gran llorer considerat arbre sagrat pels bimbaches, la població autòctona d'El Hierro. La divinitat atribuïda a aquest arbre tenia la seva explicació. Situat a 1.000 metres sobre el nivell del mar i en un vessant enfrontat als vents alisis, del Garoé creixien unes enormes fulles que eren capaces de captar i destil·lar l'aigua ambiental, que era recollida en uns dipòsits i que constituïa la gran reserva hídrica del poble bimbache. L'existència d'aquest arbre vital va ser ocultada als conqueridors espanyols, per tal que la set els fes retrocedir, però una circumstància novel·lesca (la traïció d'una noia bimbache, enamorada d'un soldat andalús) fou determinant per revelar el secret i, en definitiva, facilitar l'ocupació estrangera.

(1) Idealització del Garoé, segons un antic gravat.

El nom d'aquest arbre amaga una curiositat lingüística. Garo, en èuscar, significa "rosada" (i també "falguera"), una dada que el filòleg basc Federico Krutwig brandava per defensar la seva controvertida tesi del parentesc entre l'èuscar i les llengües aborígens canàries.

No sembla que l'abril sigui un mes propici per als arbres canaris. Un 3 d'abril de 1684 va caure el pi de Teror (Gran Canària), de nou per culpa dels vents. No és un arbre qualsevol: és el pi des d'on el segle XV, segons la tradició, va aparèixer-se la Mare de Déu del Pino, de patronatge i gran veneració a l'illa. L'historiador il·lustrat Viera y Clavijo, en la seva cèlebre Noticias de la historia general de las islas de Canaria, documenta així la notícia: “A las siete de la mañana se observó que el árbol amenazaba ruina. Sacaron la imagen y el Santísimo de la iglesia, porque sólo distaba dos varas de la puerta principal; pero al fin cayó hacia donde no hizo el menor daño. Se atribuyó esta fatalidad a la imprudencia de haber hecho torre del pino, colgando de sus gajos las campanas”.

(2) Aparició de la Mare de Déu del Pino.


El més famós dels arbres canaris, però, és el drago d'Icod de los Vinos (Tenerife). El més famós, potser perquè és el més gran del món de la seva espècie (Dracaena draco) i el més longeu: se li atribueix una antiguitat de 800 a 1.000 anys, però s'havia arribat a parlar de fins a tres mil·lennis d'existència. Fa 18 metres d'alçada i té un perímetre de 20 metres a la base. De les seves 300 branques broten cada any suficients flors per formar 1.500 rams. Com a curiositat, el tronc té una cavitat de sis metres a la que es pot accedir per una porta.

(3) Drago d'Icod.

A diferència dels seus col·legues d'El Hierro i Teror, el drago d'Icod segueix dret i robust al seu lloc, i que duri. Res ha aconseguit acabar amb la seva mil·lenària existència, ni les inclemències meteorològiques, ni l'acció dels conqueridors peninsulars, ni tan sols la contaminació ambiental o els actes incívics: la creació d'un parc al voltant de l'arbre, amb la consegüent desviació de la carretera cap a Guía de Isora, evita que la venerable planta prengui mal.

[Imatges: (1) agualternativa.com; (2) www.estodotuyo.com; (3) www.monumentaltrees.com]









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada