Feliç 'tawwurt n awilan'!

Feliç any nou! Pel que sabem, durant el període precolonial, l'any canari començava amb el solstici d'estiu (tawwurt n awilan), és a dir el 21 de juny. Falten, per tant, quatre dies. Així ho descrivia Marín de Cubas en la seva Historia de las Siete Islas de Canaria (1687): "Calculaven el seu any, anomenat acano, per lunacions de vint-i-nou dies (solars) a partir de la lluna nova. Començava l'estiu, quan el sol entra a la constel·lació del Cranc el 21 de juny".

(1) Suposat calendari de la cova pintada de Gáldar.

Més modernament, l'historiador Bethancourt Alfonso recollí alguns testimonis de la tradició oral: "un pastor diu que 'els guanxes acostumaven un dia de l'any del mes de juny, que creu que era el mateix dia de Sant Joan, la vigília, a fer una foguera i llençar-hi bèsties degollades amb un faime (ganivet) de sabina (fusta), fins que el fum pugés dret al cel, i creien en això com si fos cosa de religió'".

(2) Beñesmer 2010.

Era una data de celebracions: "a la primera conjunció (és a dir, a la primera lluna nova després del solstici d'estiu) celebraven nou dies de festa per la collita", diu Marín de Cubas. La festa de final del cicle agrícola rebia el nom de beñesmer i reunia tota la societat, sense distinció de classes.

(3) Recreació del beñesmer.

A la Canàries moderna ha subsistit el record d'aquestes celebracions antigues. Per exemple, per iniciativa popular es fan recreacions del beñesmer per aquesta època de l'any, amb mostres tradicionals diverses: el ball del tajaraste, la crema de la tislit wukccud ("la nòvia vegetal") o el guatatiboa (banquet), juntament amb altres tradicions del solstici d'estiu ben populars també a casa nostra, com el salt de la foguera. el bany al mar a mitja nit o veure sortir el sol a la platja. Són recreacions fetes amb el màxim rigor històric i allunyades de qualsevol banalització o interès comercial.


Un altre exemple. La Fundació Cultural Tamaimos (entitat privada a favor de la cultura i la identitat canàries, de caire progressista), organitzarà el proper 23 de juny, per segon any consecutiu, un Guatatiboa n magec (literalment, "banquet al sol"), un dinar popular a l'aire lliure per celebrar l'any nou. El menú, com pertoca, estarà compost de plats autòctons, com formatges, amanida de créixens, sancocho amb mojo i cóc de Moya. 25 eurets.

[Imatges: (1) www3.gobiernodecanarias.org; (2) atamarazayt.blogspot.com.es; (3) izuran.blogspot.es]

El gran il·lustrat canari

El passat 4 de maig es va presentar al Parlament de Canàries, a Santa Cruz de Tenerife, l'edició crítica de la Historia de Canarias de Viera y Clavijo, a càrrec del doctor Manuel de Paz Sánchez.

(1) Viera y Clavijo (1731-1813).

José de Viera y Clavijo, nascut a Realejo Alto (Tenerife) el 1731, seguí la carrera sacerdotal però aviat s'integrà a les tertúlies del marquès de Villanueva del Prado, on s'amarà de les idees il·lustrades i enciclopedistes que en aquell moment triomfaven i que no abandonà mai. El 1770 marxa al continent europeu, s'estableix a Madrid (on és admès com acadèmic i publica l'obra que comentem) i viatja després a França, Flandes, Itàlia i Alemanya. Retorna a l'arxipèlag el 1784, per redactar i publicar una altra obra important: Diccionario de Historia Natural de las Islas Canarias. Destaquen també altres llibres d'història, botànica, poesies o traduccions. Era un il·lustrat comparable a Melchor Gaspar de Jovellanos.

(2) Presentació de l'obra en seu parlamentària.

En la història de la historiografia, valgui el joc de paraules, l'obra de Viera y Clavijo és essencial per a qualsevol aproximació a l'estudi del passat canari. Impresa per primera vegada entre 1772 i 1783 en quatre volums, és el primer tractat que utilitza criteris científics basats en la consulta de fonts per ratificar el fet històric descrit, superant així la pràctica anterior de donar credibilitat a miracles, prodigis, supersticions i falses creences. Precisament el fet d'introduir criteris de rigor en la seva confecció va fer que la Historia de Canarias tingués un part llarg i laboriós.

(3) La col·lecció completa.

Aquesta nova edició es considerava absolutament necessària per diverses raons. Primerament perquè la darrera (1966), a càrrec d'Alejandro Cioranescu, es trobava esgotada, i segonament perquè calia introduir-hi les recents aportacions de la historiografia, a més de corregir els errors textuals o històrics detectats. El treball s'inclourà a les Obras Completas de Viera que des del 2013 publica Ediciones Idea sota la direcció científica del professor Rafael Padrón Fernández, director de la Càtedra Cultura Viera y Clavijo de la Universidad de La Laguna.

Viera y Clavijo morí a Las Palmas el 1813. La seva importància com a escriptor, historiador i naturalista ha determinat que s'instituís la data de la seva mort, el 21 de febrer, com el Dia de les Lletres Canàries.

[Informació extreta de bienmesabe.org, núm. 679; Imatges: (1) Viquipèdia, (2) twitter.com/parcan, (3) bienmesabe.org]

 

 

 

Cap a les illes de la Fortuna

La intervenció de catalans i mallorquins al descobriment europeu de les Canàries a l'edat mitjana és poc coneguda, en contrast amb la major notorietat que ha acabat tenint, per a l'imaginari col·lectiu, la participació de normands, portuguesos o, sobretot, castellans. És possible que aquesta invisibilització no sigui del tot innocent. En tot cas es tracta d'un episodi de la nostra història ben estudiat per especialistes com Antonio Rumeu de Armas o el menorquí Elias Serra Ràfols.

(1) Carta portolana de Dulcert.

El coneixement de l'existència de les Canàries es va fer palès ben aviat a casa nostra. El primer mapa medieval on apareix una referència a aquell arxipèlag és la carta portolana feta pel mallorquí Angelí Dulcert el 1339, en la qual hi apareix Lanzarote, batejada com Insula Lanzarotus Marocelus, en referència al genovès Lanzorotto Malocello, que la descobrí el 1312.

(2) Reproducció a escala d'una coca medieval.

Els primeres contactes pròpiament dits daten del 1342. Tenim documentades diverses llicències concedides a ciutadans mallorquins per desplaçar-se, mitjançant coques cobertes o "bayonesques" a les "illes noveylament trobades anvers les parts de Occident, les quals illes vulgarment son apellades illes de Fortuna”. Sabem que arribaren a Gran Canària, marxant un temps després amb diverses parelles d'indígenes. 

 

(3) Crònica de Pere el Cerimoniós.

Anys més tard, la Crònica de Pere el Cerimoniós esmenta una expedició missionera a les Canàries. Es tracta d'una butlla del papa Climent VI (1351) concedint a dos mallorquins (Joan Dòria i Jaume Segarra) llicència per "traslladar-se a l'illa de Canària" amb trenta persones fidels "per convertir a la fe catòlica i honestos costums les gents paganes i idòlatres que hi viuen". Al vaixell embarcaren també dotze indígenes, procedents d'expedicions anteriors, i que havien après a parlar català, factor que havia de facilitar la labor missionera. Sabem que hi havia interès en continuar aquesta activitat per la butlla d'un altre papa, Urbà V, adreçada el 1369 als bisbes de Barcelona i Tortosa animant-los a prosseguir aquest tipus d'expedicions. A tal fi, el 1351 ja s'havia erigit el primer bisbat canari, Telde. Aquesta seu, que seria ocupada per franciscans i carmelites, s'extingí el 1393 i amb ella les notícies que tenim sobre presència catalana a les llavors remotes Canàries. Amb l'inici del segle XV, prendria el relleu el conqueridor normand Jean de Bethencourt.

[Imatges: Viquipèdia]

---