dissabte, 25 de febrer del 2017

Temps de carnaval

Dijous passat va ser gras i dimecres que ve serà de cendra. Estem, doncs, en el moment àlgid del carnaval o carnestoltes, un esdeveniment anual indissociable de les Canàries, ja que és viscut amb especial intensitat pels seus habitants. Donem-ne algunes pinzellades.

Una de les mostres més ancestrals del carnaval canari el trobem en els diabletes de Teguise (Lanzarote). Aquest ritual sembla originari d'Amèrica i importat per un immigrant. Els participants es disfressen de boc o de dimoni, amb màscares representant un brau de grans banyes i llengua vermella. La roba és estampada i de les corretges pengen petits esquellots. Amb aquesta fila espanten nens i joves. 
 
(1) Diabletes de Teguise.


Una altra tradició immemorial del carnaval que trobem a les Canàries (i a molts altres llocs, val a dir-ho) és el costum de llançar-se objectes o matèries de tot tipus. Antigament a Tenerife i a La Palma es tirava a la gent des dels balcons huevos-talco, closques d'ou reomplertes de talc i més tard de serradures, farina, cendra o sorra. Van acabar prohibits per les autoritats. Més innocent era el costum de les carnavalinas, joguines d'aigua amb què es mullaven els vianants. 

Les murgas són agrupacions musicals de tipus humorístic, satíric i crític molt esteses pel sud de la península però que a les Canàries tenen una significació especial. No hi ha notícia política, social, cultural o de la vida quotidiana que no sigui objecte d'àcida censura amb les seves lletra i música, però feta amb gràcia. Per exemple, de les murgas canàries no transcendeixen mai lletres ofensives contra els catalans com sí que hem sentit alguna vegada de les de Cadis o altres poblacions andaluses. Diuen les cròniques que la primera murga tinerfenya va néixer el 1915 d'un grup de mariners (de Cadis, precisament) del vaixell Laya que van improvisar una chirigota pels carrers de Santa Cruz acompanyats d'instruments musicals de cartró construïts a la Juventud Republicana, que els cedí el local per fer-ho. 
 
(2) Una murga de Tenerife.

A aquesta murga la van succeir altres com la del Flaco, la del Chucho o la del Manco, que a l'acabar l'actuació demanaven un ajut econòmic; d'aquí el refrany pides más que la murga del Flaco en la que cinco tocan y siete piden que es va popularitzar en altres temps.

(3) Cecilia Navarro, reina del Carnaval de Santa Cruz (2016).

Les festes de carnaval tenen les seves reines i potser la que té més projecció és la del Carnaval de Santa Cruz de Tenerife. Cada any les candidates desfilen per l'escenari, en el transcurs d'una gala i al ritme d'una música ad hoc, amb uns impressionants vestits que, degut a la seva aparatositat i al seu pes (fins a 200 quilos) han de ser empesos i desplaçats amb rodes. La imaginació a l'hora de dissenyar aquesta mena d'escenaris ambulants no té límits: motius exòtics, guarniments multicolors, plomes, pedreria...

Com a contrapunt a les reines del carnaval s'han anat popularitzant els darrers anys els concursos de drag queen també en el marc del carnestoltes. Aquí no es valora tant la disfressa i la bellesa de les concursants com la coreografia del número musical. El certamen que ha adquirit més fama és el de la Gala Drag de Las Palmas, creat el 1998, que cada any té lloc en un escenari del parc de Santa Catalina de la capital. Com a curiositat, si bé la gran majoria de participants són homes, una dona va quedar en segon lloc el 2010.
 
(4) Tortitas de Carnaval.

I per acabar, res millor que parlar de menjar si tenim en compte que una de les facetes que caracteritza el carnaval és la seva proclivitat als excessos gastronòmics com a preludi a la severa Quaresma que s'acosta. A les Canàries són típiques, per aquesta època, les postres sobretot: la sopa de miel de La Palma, que són una mena de torrijas, les rebanadas de Carnaval i les tortitas de Carnaval, elaborades totes elles amb farina, ous o mel i fregides, i emparentades per tant amb els bunyols típics de casa nostra en aquesta època de l'any.

Com es pot comprovar, el carnaval té un significat molt especial a les Illes Canàries. Quan, degut al seu caràcter pagà, irreverent o provocatiu, les dictadures de Primo de Rivera i franquista van prohibir-lo, a l'arxipèlag van tenir el privilegi de seguir celebrant-lo. Això sí, amb discreció i sota l'eufemisme de "festes d'hivern".

[Informacions procedents de www.bienmesabe.org (núm. 195) i Viquipèdia; imatges: (1 i 2) www.grupomascarada.org; (3) www.tenerife.com; (4) sobrecanarias.com]





dissabte, 18 de febrer del 2017

La 'Monyos' de Santa Catalina

Dimarts que ve, 21 de febrer, farà trenta anys que va morir "Lolita Pluma", un famós personatge de Las Palmas que, com després veurem, ens recordarà poderosament la nostra "Monyos" barcelonina. Nascuda el 1904 al barri de La Isleta de Las Palmas, María Dolores Rivero Hernández va acabar essent coneguda per "Lolita Pluma" perquè el seu pare i el seu avi, originaris d'Arucas, eren dels pocs habitants d'aquesta població que sabien escriure a ploma.

(1) 'Lolita Pluma'.
Se sap que va estar casada però que va separar-se al cap de poc temps, circumstància que contribuiria, segons sembla, a desequilibrar-la psíquicament. La seva manera de viure era especial sinó extravagant, certament. Es vestia i maquillava de forma estrafolària i es passejava pel parc de Santa Catalina de Las Palmas rodejada de gats i venent flors de paper, xiclets i postals als turistes. Contestava iradament quan algú li portava la contrària però alhora era un personatge popular i entranyable que va acabar formant part del paisatge humà de la capital canària.

(2) Estàtua a Las Palmas.

Moriria el 1987 a l'hospital Insular però el seu record ha perdurat en el temps. El 1998 s'erigí una estàtua seva, obra de F. Ávila, al mateix parc de Santa Catalina que havia fet seu. "Lolita Pluma", amb el seu particular tarannà, ha estat qualificada com "una barreja de llibertat, decadència i humanitat".

(3) La 'Monyos' al Born.

"La Monyos" curiosament també es deia Dolors (de cognoms, Bonella i Alcázar) i tothom s'adreçava a ella dient-li Lola, com el nostre personatge d'avui. Les similituds no acaben aquí perquè igualment es vestia de forma estrambòtica i es posava flors al monyo (origen del seu renom) i amb aquesta imatge esdevingué popular passejant-se per les Rambles i altres zones cèntriques de Barcelona. A més, patia uns evidents problemes psíquics, sobre l'origen dels quals hi ha diverses versions. Es parla que perdé una filla de quatre anys atropellada per un carruatge, d'un marquès que la deixà embarassada i li prengué la filla, d'un amant de l'alta burgesia que li raptà el fill o que l'obligà a avortar... Un passat obscur que va donar lloc a tota mena d'elucubracions, certes, exagerades o directament falses. "La Monyos", que havia nascut al Raval barceloní el 1851 i que moriria el 1940, va quedar a la memòria col·lectiva com un personatge popular i entranyable unit indissolublement a les Rambles, com "Lolita Pluma" ho fou al parc de Santa Catalina.

[Imatges: (1) historiascanarias.blogspot.com.es; (2) www.laspalmasgc.es; (3) www.historiadebarcelona.org, foto Josep M. Sagarra Plana]

dissabte, 11 de febrer del 2017

Un 'cunero' a l'Alt Maestrat

Felipe Pérez del Toro fou un economista i polític canari de tombants del segle XX. Professionalment va destacar com a catedràtic de l'Escola de Comerç de Cadis primer, i de l'Escola Central de Comerç de Madrid després, d'on arribà a ser director. Fou membre de la Reial Societat Geogràfica i un dels redactors de l'informe per a la reforma de la nomenclatura municipal, iniciada el 1906 i aprovada el 1916.

(1) Felipe Pérez del Toro.
Fou autor de diverses obres: El Tabaco canario y las pesquerías en África: apuntes acerca de la geografía, historia, agricultura, industria, comercio, estadística y administración de la provincia de Canarias (1881), España en el Noroeste de África (1892) i Compendio de Historia gneral del desarrollo del Comercio y de la Industria (1897).

(2) Portada d'El Tabaco...

Com a membre del Partit Conservador fou parlamentari de diverses legislatures. La singularitat és que fou diputat primer pel districte d'Albocàsser, a Castelló (1899-1904) i pel de Las Palmas després (1905-1910). Encara seria senador per Canàries entre 1911 i 1914. No hem sabut trobar la raó per la qual aquest polític canari acabés representant els interessos de la comarca de l'Alt Maestrat, però sospitem que es tractava del que en argot parlamentari es coneix com cunero, és a dir aquell candidat que un partit imposa, per conveniència o compromís, en una circumscripció amb la qual no té cap vincle significatiu; una pràctica d'allò més habitual durant la restauració borbònica, com és el cas que ens ocupa.

(3) Postal antiga d'Albocàsser.
Que fos electe pel País Valencià no fou cap impediment perquè pensés més en la seva terra natal, com és lògic. Una mostra, extreta d'un exemplar de 1903 de La Aurora (el primer periòdic de Fuerteventura), la trobem en un article on s'anuncia que Pérez del Toro ha fet diverses proposicions al Congrés favorables a Canàries, malgrat no ser-ne diputat. L'articulista no s'està de dir: "Justo es aplaudirle. Su amor a su país se revela perfectamente en acto tan patriótico", mentre llança també algunes floretes al nostre personatge: "brillaba su palabra por su fluidez, y en su delicada y amena conversación se veían los reflejos de una capacidad extraordinaria".

Avui un cèntric carrer de Las Palmas du el seu nom.

[Imatges: (1) www.senado.es, foto Enciclopedia Espasa; (2) www.amazon.es; (3) www.todocoleccion.net]


dissabte, 4 de febrer del 2017

Dels presoners als plàtans

Ens acostem avui de nou a un personatge amb arrels catalanes i de biografia d'indubtable interès. José Samsó Henríquez nasqué a Guía (Gran Canària) el 1890 però, igual que Guimerà, el seu pare Climent Samsó era català de Caldes de Montbui i la seva mare canària de Gáldar. És probable, tot i que no ho he pogut constatar, que fos familiar d'Òscar Samsó, poeta de Caldes. Després de cursar estudis secundaria a Las Palmas, seguí una brillant carrera universitària que el dugué a llicenciar-se en dret (1911) i farmàcia (1917) a Barcelona, i en filosofia i lletres (1921) a Sevilla.

(1) Samsó, jove tinent.

La primera de les llicenciatures, combinada amb la milícia, determinà la seva carrera professional, ja que ben d'hora ingressà al Cos Jurídic Militar com a tinent auditor. La seva actuació pública més rellevant fou la participació en les tasques humanitàries en el marc de la neutralitat espanyola a la Guerra del 14, sota l'impuls d'Alfons XIII. En tant que auditor de guerra romangué dos anys a Alemanya visitant camps de concentració i hospitals de guerra a l'objecte de comprovar el compliment de les convencions internacionals i el tractament humanitari que rebien els presoners, bàsicament francesos. La seva labor la documentà a Las visitas a los prisioneros de Guerra e internados civiles en Alemania (1919). En aquest informe reporta les intercessions en casos de penes de mort contràries a les convencions internacionals i el grau de compliment de les garanties processals en els consells de guerra.

(2) Samsó (amb una càmera fotogràfica) a Alemanya.

Quan tornà a les Canàries obrí un segon i insospitat front professional a la seva vida: el cooperativisme agrícola, sector plataner. Per la branca materna, Samsó descendia d'una família amb un ampli patrimoni agrícola al nord de Gran Canària i aquesta circumstància, unida a la influència que rebé del cooperativisme alemany, determinà que a la dècada dels vint iniciés una intensa activitat en aquest camp: fundador del Sindicato Agrícola de Guía (després del Norte de Gran Canaria), que aglutinà la majoria de plataners de la zona i que va arribar a produir i exportar el 80% del plàtan de l'illa; fundador del Sindicato de Regantes del Norte de Gran Canaria, impulsor d'embassaments, canals i regs; i, en fi, president del Consejo Ordenador de la Exportación del Plátano.

(3) Plataneres a la vila de Guía.

José Samsó era auditor general de Canàries en el moment de l'esclat de la guerra del 36. Encara que monàrquic i favorable al cop d'estat, aviat tindria problemes amb el règim naixent i, curiosament, tant l'activitat jurídico-militar com la cooperativista estan en l'origen d'aquests problemes. Coherent amb l'alt sentit de l'ètica i l'equanimitat que sempre van presidir la seva actuació, Samsó era contrari a l'afusellament d'un grup de persones, entre elles Antonio Boix, l'ex-governador civil de Las Palmas. Simultàniament, la Falange pretenia el control de l'exportació platanera del moment, que reportava moltes divises. Les pressions en els dos fronts oberts determinaren el seu cessament tant del Consejo Ordenador com de la seva plaça d'auditor i la seva deportació a la Península (1937).

(4) Poc temps abans de la seva mort.
No tornaria a les Canàries fins el 1944 i no seria ascendit (a general) fins el 1963. Dos anys després moriria a Barcelona.

[Informació extreta de bienmesabe.org i Sergio Aguiar Castellano; imatges: (1 i 2) arxiu familiar, bienmesabe.org; (3) www.todocoleccion.net; (4) galdaraldia.es]