dissabte, 25 de març del 2017

Perquè visqués com una reina


A la confluència dels carrers Pérez Galdós i Perdomo, de Las Palmas de Gran Canaria, s'alça un emblemàtic edifici modernista: el palauet Rodríguez Quegles. La seva gènesi amaga una història d'amor.

(1) El palauet Rodríguez Quegles.


Els Rodríguez Quegles eren una poderosa família canària, amb vincles polítics i econòmics. Juan Rodríguez González, majorer de Tetir, va fer les Amèriques (a Puerto Rico, concretament). Amb la fortuna aconseguida amb els negocis comercials, retornà a les seves illes natals el 1853, obrint unes oficines al carrer Triana de Las Palmas. A la continuació i expansió dels seus negocis d'importació i exportació no li van ser aliens ni l'aprovació de la Llei de ports francs (1852), ni l'ajut de qui seria el seu sogre, Rafael Quegles Martorell, un mercader català afincat a Canàries a principi del segle XIX. El 1894, després de la mort de Juan Rodríguez, els seus sis fills constituïren una societat que amb el temps entraria en el sector bancari, que adoptaria la denominació Banco de Canarias els anys seixanta del segle XX i que acabaria absorbit pel Banco Central.
 
(2) Domingo Rodríguez Quegles.

Un d'aquests fills, Juan, fou el que remenava les cireres del negoci familiar, fins a convertir-se en el principal propietari de Las Palmas d'abans de la Primera Guerra mundial, però fou un altre dels germans, Domingo Rodríguez Quegles, el protagonista de la nostra història d'avui. Regidor, conseller del Cabildo i president del Círculo Mercantil, Domingo prometé impulsivament a qui seria la seva dona, María Teresa González, que li construiria la casa "més bonica i suntuosa" de tot Las Palmas, "perquè visqués com una reina". I efectivament, el 1900 es van iniciar els treballs per aixecar el superb edifici en un solar que havia format part d'un convent de monges. Del projecte se'n encarregà Mariano Belmás, un prestigiós arquitecte madrileny, el pressupost inicial fou de 500.000 pessetes del moment i en la construcció s'usaren marbres de Carrara, vitralls francesos i fustes nobles de Cuba i Guinea. No es van estar de res. No està clar quin any es va acabar la construcció del palauet, però és probable que fos als voltants del 1903, data de les noces que el van justificar. 
 
(3) Activitat cultural als jardins del palauet.

Com tota gran mansió, el Rodríguez Quegles es deteriorà amb els anys fins que el seu manteniment fou inassumible, de manera que se'n va fer càrrec primer l'ajuntament de Las Palmas i després al govern de les Canàries, que l'han destinat a diferents funcions administratives i culturals. En aquests moments és la seu del Festival de Cinema de Las Palmas i del Conservatori de Música

[Informació extreta de www.guiadegrancanaria.org i de Fernando Carnero Lorenzo: "De Juan Rodríguez González al Banco de Canarias, 1853-1970"; imatges: (1) www.lpavisit.com, (2) www.laprovincia.es, (3) www.ociolaspalmas.com] 

dissabte, 18 de març del 2017

Al caire del cràter

Un noticiós incident del passat 15 de març ha posat de fugaç actualitat el telefèric del Teide. Recordem els fets: una avaria va deixar atrapades 60 persones a les cabines del telefèric durant dues hores. Altres 200 van quedar aïllades a l'estació superior (La Rambleta), a més de 3.500 metres d'altitud, que van haver d'anar al refugi d'Altavista o bé fer el camí de descens a peu fins a la base, a tres hores. En condicions normals es tracta d'una travessia fantàstica, per gaudir de paisatges encisadors, però aquell dia potser no era el cas.

(1) Telefèric del Teide.

La idea d'un telefèric per arribar còmodament al punt més alt de l'estat espanyol va ser d'Andrés Arroyo y González de Chaves, un advocat i polític tradicionalista tinerfeny. El 1929, en el transcurs d'un viatge a Baviera, es va entusiasmar amb els telefèrics construïts per accedir al Zugspitze, el pic més alt d'Alemanya (que "només" fa 2.962 metres) i encarregà a l'enginyer José Ochoa un projecte per a un telefèric similar al Teide.

(2) Andrés Arroyo (1883-1968).

Com acostuma a passar massa sovint, una cosa són els plans o les intencions i una altra portar-los a la pràctica. Van haver de passar trenta anys perquè, després de gestions i modificacions de tota mena, es constituís el 15 d'octubre de 1959 la Societat Teleférico al Pico Teide, la qual mitjançant un acord amb l'Ajuntament de La Orotava (d'on depèn administrativament el pic) va obtenir els terrenys necessaris per executar l'obra, permutant-los amb una escola. Les obres començaren el 1965 i la inauguració fou el 18 de juliol de 1971. Entre 1999 i 2007 es va escometre una remodelació de la instal·lació, amb substitució de les cabines.

(3) Una de les antigues cabines.

Les dades. El telefèric salva un desnivell de 1.199 metres, entre la base (2.356 m) i l'estació superior (3.555 m), amb quatre torres intermitges. Ascendint 163 metres més trobarem el cràter del volcà, l'accés al qual està restringit. No així al dels miradors La Fortaleza i Pico Viejo. La vista, no cal dir-ho, és espectacular sobre Las Cañadas del Teide, Tenerife i les altres illes canàries. El telefèric fa el recorregut de 2.482 metres en deu minuts, en unes cabines aptes per a 44 persones. El servei s'interromp quan causes meteorològiques o tècniques així ho aconsellen, que és el que li va passar a l'autor d'aquest bloc a qui, en una ocasió, el fort vent va frustrar les seves intencions.

[Apunt publicat també al bloc Propera parada...; Amb dades extretes de Viquipèdia i www.volcanoteide.com; imatges: (1) www.todotenerife.es, (2) bernardocabo.blogspot.com.es, (3) www.volcanoteide.com]



dissabte, 11 de març del 2017

Patrimoni mundial

Ahir es va decidir quina serà la candidata, en representació de l'estat espanyol, per figurar al Patrimoni Mundial de la UNESCO, i l'elegida fou el Risco Caído i els espais sagrats de muntanya de Gran Cànaria (el nostre Priorat, que també hi opta, haurà d'esperar uns mesos).

(1)

Descobert el 1996, el Risco Caído, situat a la Caldera de Tejeda de Gran Canària, és un almogaren ("temple" o "lloc de reunió" en la llengua dels guanxes) i constitueix un singular i excepcional complex arqueològic de caràcter religiós i astronòmic dels aborígens canaris. Risco Caído forma part del denominat espai sagrat de les muntanyes de Gran Canària (1), que alberga un conjunt de manifestacions i obres de caràcter arqueològic d'una cultura que evolucionà, en total aïllament fins l'arribada dels primers mariners del sud d'Europa els segles XIII i XIV. Hi destaquen, a més del Risco Caído, el complex arqueològic de la Sierra de Bentayga, la Mesa de Acusa i el Santuario de Risco Chapín.

Els assentaments troglodites de la Caldera de Tejeda constitueixen una mostra irrepetible d'hàbitats humans en cultures insulars, il·lustrant un nivell d'organització de l'espai i de gestió adaptativa dels recursos. La fusió dels escenaris naturals amb els assentaments de les coves rupestres crea un autèntic "paisatge cultural" que manté les seves connotacions simbòliques i cosmològiques.

(2)

Hem esmentat el caràcter astronòmic o cosmològic d'aquest paratge, i és que al Risco Caído es dona un fenomen ben curiós (2), que ens recorda Stonehenge o Montsegur i, a casa nostra, el campanar de la Prioral de Reus o el rosetó de la catedral de Palma: durant el solstici d'estiu, la llum del sol penetra a l'interior per una escletxa i recorre les parets decorades amb triangles tallats a la pedra. Hom ha especulat que això tingui una significació relacionada amb la fertilitat (en aquest sentit, els triangles i el raig de llum són poderosament simbòlics).

Si Risco Caído i els espais sagrats de muntanya de Gran Canària assoleixen ser inclosos (el juliol del 2018) a la llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO, s'afegiran a altres béns culturals o naturals canaris que ja ho han aconseguit en anys anteriors: el parc nacional de Garajonay (3), a la Gomera (1986), San Cristóbal de La Laguna (1999), el parc nacional del Teide (2007) i el silbo gomero (2009), aquest en qualitat de patrimoni immaterial de la Humanitat.

(3)

[Informació extreta de riscocaido.grancanaria.com; imatges: (1) riscocaido.grancanaria.com, (2) www.laprovincia.es, (3) www.gobiernodecanarias.org]


dissabte, 4 de març del 2017

Es busca amor, salut, temps i diners

El Museo Canario de Las Palmas és una de les institucions culturals més prestigioses de l'arxipèlag. Fundat el 1879 per iniciativa de diversos intel·lectuals d'adscripció darwinista de la burgesia local, en el seu naixement confluïren l'interès per les antiguitats aborígens, col·leccionades fins llavors de forma amateur, i la influència de l'antropologia francesa. Efectivament, l'errònia creença de que entre l'home de Cromanyó (descobert el 1868 a França) i els aborígens canaris hi havia una estreta relació determinà el naixement del museu.

(1) Museo Canario.

Un dels científics més destacats de la primera època del Museo Canario, juntament amb el doctor Gregorio Chil y Naranjo i Juan Bethencourt Alfonso fou el barceloní Víctor Grau-Bassas Mas. Nascut el 1847, als quatre anys arribà a Las Palmas, on el seu pare regentà una farmàcia. Estudià Medicina a Barcelona i el 1860 tornà de nou a Gran Canària. Exercí professionalment a Teror, on fundà els primers banys d'aigües minero-medicionals, on seria diputat provincial i on, sota els seus auspicis s'erigí una creu al lloc on és tradició que es va aparèixer la Mare de Déu del Pino. Fou nomenat director de Sanitat Exterior a Las Palmas i introduí la Creu Roja a l'illa (1874).

Però sens dubte, on Grau-Bassas deixà una petjada més influent fou en la creació del Museo Canario, formant part de la seva primera junta i essent-ne el primer conservador. Hi aportà els objectes arqueològics que havia anat acumulant en les seves excursions: utensilis, mòmies, sepultures... Durant tres anys organitzà expedicions arqueològiques a diferents jaciments indígenes, com per exemple a la cova de Mogán on, segons va deixar escrit "tant s'hi va trobar i tant s'hi va destrossar". Era conscient de l'enorme vàlua arqueològica de Gran Canària: "l'exploració d'aquesta illa està per començar, però per fer-ho es necessita amor al museu, salut, temps i diners".

(2) Víctor Grau-Bassas (1847-1917).

Un incident determinà que Grau-Bassas s'allunyés de Canàries i del seu museu. Els fets tenen un punt de novel·lesc. El 1884 el vaixell francès Ville de Para naufragà a Gando. Els pescadors de la zona es llançaren a l'aigua per rescatar els mariners i aquests, en agraïment, els regalaren els farcells que havien quedat surant al mar, alguns dels quals foren venuts al nostre personatge. L'acusació d'apropiació indeguda que rebé i la difamació que patí, completament injustes, causaren que es reclogués a Teror, on es dedicà a dibuixar i a escriure sobre costums canaris. El 1890, disgustat amb la situació creada, emigrà a l'Argentina, on aconseguiria un treball al Museo de La Plata de Buenos Aires, inaugurat de feia poc i que mantenia relació amb el Museo Canario. Moriria a Tres Arroyos el 1918.
(3) Mòmia guanxe.

El Museo Canario, amb una sala dedicada a la memòria de Grau-Bassas, és un centre cultural i documental de primer ordre. S'hi poden contemplar mòmies, cranis, ceràmiques, pintaderas, teixits, escultures... i s'hi pot consultar la bibliografia més complerta sobres l'arxipèlag canari, un milió (sic) de diaris i revistes, incunables, col·leccions cartogràfiques i fotogràfiques, l'arxiu de la Inquisició a Canàries o fons personals, empresarials i associatius. Té la seu al bucòlic barri de Vegueta, al carrer Doctor Verneau (per cert, un prestigiós arqueòleg francès també vinculat al museu).

[Amb informacions de: Carmen Ortiz García: Antigüedades guanchinescas. Comercio y coleccionismo de restos arqueológicos canarios (CSIC), www.elmuseocanario.com, www.estodotuyo.com, José Tandem; imatges: (1) www.elmuseocanario.com; (2) www.estodotuyo.com; (3) cultureandhistory.revistas.csic.es, foto Museo Canario]