dissabte, 27 de gener del 2024

Un museo vivo


El pasado jueves el Museo Canario inició la temporada anual que bajo el título "Una noche en el Museo" organiza para dar a conocer al gran público el funcionamiento del propio museo y también del pasado del archipiélago, mediante actividades lúdicas, pedagógicas o participativas.

La primera de estas actividades ("Un Museo vivo"), a la cual asistí, consistió en la presentación de los nuevos recursos tecnológicos implantados en las salas de exposición para enriquecer la experiencia de la visita. Son las maquetas AR, unas innovaciones especialmente pensadas para un público infantil y adolescente, tal y como apuntó la presentadora de la visita guiada. Explicado de forma muy pedestre, se trata de unos cuadros situados en dos maquetas y en el suelo de cada sala donde, al modo de unos códigos QR, es necesario dirigir el dispositivo personal (móvil o tableta) para que en la pantalla aparezca una escena relacionada con la temática de la sala, siempre sobre formas de vida del período precolonial (vivienda, alimentación, herramientas...) en forma de realidad virtual.

La visita guiada derivó, inevitablemente, en un recorrido por todas las salas más allá de la estricta presentación de la novedad informática, por lo que tuvimos la oportunidad de contemplar de nuevo la riquísima colección museística, incluidas las momias y la sorprendente sala de las calaveras, siempre con las explicaciones de la presentadora.

[Imagen: laprovincia.es / DLP]

Un museu viu


Dijous passat el Museo Canario ha iniciat la temporada anual que sota el títol "Una noche en el Museo" organitza per a donar a conèixer al gran públic el funcionament del propi museu i de retruc el passat de l'arxipèlag, mitjançant activitats lúdiques, pedagògiques o participatives.

La primera d'aquestes activitats ("Un Museo vivo"), a la qual vaig assitir, va consistir en la presentació dels nous recursos tecnològics implantats a les sales d'exposició per enriquir l'experiència de la visita. Son les maquetes AR, unes innovacions especialment pensades per a un públic infantil i adolescent, tal com va apuntar la presentadora de la visita guiada. Explicat de manera molt pedestre, es tracta d'uns quadres situats en dues maquetes i al terra de cada sala on, a la manera d'uns codis QR, cal dirigir el dispositiu personal (mòbil o tauleta) perquè a la pantalla aparegui una escena relacionada amb la temàtica de la sala, sempre sobre formes de vida del període precolonial (habitatge, alimentació, eines...) en forma de realitat virtual. 

La visita guiada va derivar, inevitablement, en un recorregut per totes les sales més enllà de l'estricta presentació de la novetat informàtica, de manera que vam tenir l'oportunitat de contemplar novament la riquíssima col·lecció museística, incloses les mòmies i la sorprentent sala de les calaveres, sempre amb les explicacions de la presentadora. 

[Imatge: laprovincia.es/DLP]



divendres, 19 de gener del 2024

Año Àngel Guimerà

El próximo 18 de julio se cumplirán cien años de la muerte de Àngel Guimerà. Para conmemorarlo como es debido, el Gobierno de la Generalitat ha decretado el Año Àngel Guimerà, que será impulsado y coorganizado por la institución Lletres Catalanes y el Ayuntamiento del Vendrell y comisariado por Ramon Bacardit. La cuenta abierta con tal motivo en Twitter/X (@AnyAngelGuimera) informa que el objetivo del Año es “dar a conocer toda su obra como dramaturgo, su vertiente como poeta y el papel determinante como verbalizador del catalanismo y activista a favor de los derechos humanos”. En cuanto a la web oficial (cultura.gencat.cat), insiste en esta triple condición de Guimerà como dramaturgo, poeta y activista catalanista, a la vez que ofrece datos biográficos y anuncia los primeros actos programados.

Por razones académicas y también personales, estoy especialmente interesado en todo lo que hace referencia a la figura del escritor canario-catalán y por supuesto intentaré hacer un seguimiento continuado de los actos que están previstos a lo largo del año que acabamos de empezar, que trasladaré a este blog cuando proceda. De momento, el inicio de los actos será el 23 de febrero en el Teatro Àngel Guimerà del Vendrell, la villa tan estrechamente ligada a la vida del dramaturgo. Participarán Gemma Ventura, Blanca Llum Vidal y Mercè Pons, entre más ponentes.

[Imágenes: govern.cat y escriptors.cat]

Any Àngel Guimerà

El proper 18 de juliol farà cent anys de la mort d’Àngel Guimerà. Per commemorar-ho com cal, el Govern de la Generalitat ha decretat l’Any Àngel Guimerà, que serà impulsat i coorganitzat per la institució Lletres Catalanes i l’Ajuntament del Vendrell  i comisariat per Ramon Bacardit. El compte obert per tal motiu a Twitter/X (@AnyAngelGuimera) informa que l’objectiu de l’Any és “donar a conèixer tota la seva obra com a dramaturg, la seva vessant com a poeta i el paper determinant com a verbalitzador del catalanisme i activista a favor dels drets humans”. Pel que fa a la web oficial (cultura.gencat.cat), insisteix en aquesta triple condició de Guimerà com a dramaturg, poeta i activista catalanista, a la vegada que ofereix dades biogràfiques i anuncia els primers actes programats.

Per raons acadèmiques i també personals, estic especialment interessat en tot el que fa referència a la figura de l’escriptor canari-català i no cal dir que intentaré fer un seguiment continuat dels actes que estan previstos al llarg de l’any que acabem d’encetar, que traslladaré a aquest bloc quan s’escaigui. De moment, l’inici dels actes serà el 23 de febrer al Teatre Àngel Guimerà del Vendrell, la vila tan estretament lligada a la vida del dramaturg. Hi participaran Gemma Ventura, Blanca Llum Vidal i Mercè Pons, entre més ponents.

[Imatges: govern.cat i escriptors.cat]

dimarts, 31 d’octubre del 2023

Aproximació a la sarsuela / Aproximación a la zarzuela


Durant quatre dimecres del mes d'octubre, i organitzat per la Fundación Internacional Alfredo Kraus, s'ha celebrat al Museo Canario de Las Palmas el Seminari "Aproximación a la zarzuela: del siglo XVII al XX". El seminari ha anat a càrrec de la professora Isabel Saavedra Robaina, que l'any passat vam conèixer en un altre (dedicat en aquell cas a l'òpera) i que té la virtut de fer les conferències d'allò més amenes, ja que combina les explicacions (de forma distesa i simpàtica) amb fragments musicals que il·lustren la matèria a tractar. En aquest cas eren vídeos de coneguts cors, àries o duets de famoses sarsueles. Qui no ha cantat o cantussejat alguna vegada "fiel espada triunfadora...", "a beber, a beber y a apurar..." o "por la calle de Alcalá, con la falda almidoná..."?

I malgrat la popularitat d'alguns fragments, personatges o motius, la sarsuela és un gran desconegut per al gran públic. El Seminari ja conclòs ha servit per conèixer-ne més detalls, la seva trajectòria històrica, els seus subgèneres, els compositors, els lletristes (grans oblidats), els escenaris... Potser el que més em va cridar l'atenció és el descobriment a la Biblioteca Nacional, per part de la pròpia Isabel Saavedra, d'un llibret de Lope de Vega amb la inscripció "zarzuela" anterior a la construcció del palau del mateix nom (on viu el rei espanyol) i que és d'on es considerava que procedia el nom. 

Al desconeixement hi ha contribuït sens dubte la mirada condescendent amb què ha estat tractada per segons quins sectors. Considerada tradicionalment un gènere menor (en relació a l'òpera) per popular, es creu erròniament que és exclusivament madrilenya; si bé moltes de les sarsueles més conegudes desprenen un aroma inequívocament chulapón, tots els territoris en poden presumir, incloses la catalana Cançó d'amor i de guerra. No li ha fet cap favor ser coneguda comunament com a género chico, que per cert és només un subgènere de la sarsuela, com bé s'encarregà de recalcar-nos Saavedra.

Per què no es programa més sarsuela? Gènere omnipresent durant el segle XIX, gaudí fins la guerra de 1936 de molt predicament entre el gran públic, però hagué de competir successivament amb les noves formes d'entreteniment, el cinematògraf, les varietats... Però no ha caigut en l'oblit: a Las Palmas, l'associació Amigos Canarios de la Zarzuela, fundada fa trenta anys, porta diverses obres als escenaris cada temporada. Enguany, La del manojo de rosas El barbero de Sevilla, a més d'una gala lírica. 

***

Durante cuatro miércoles del mes de octubre, y organizado por la Fundación Internacional Alfredo Kraus, se celebró en el Museo Canario de Las Palmas el Seminario "Aproximación a la zarzuela: del siglo XVII al XX". El seminario corrió a cargo de la profesora Isabel Saavedra Robaina, que el año pasado conocimos en otro (dedicado en ese caso a la ópera) y que tiene la virtud de hacer las conferencias de lo más amenas, ya que combina las explicaciones (de forma distendida y simpática) con fragmentos musicales que ilustran la materia a tratar. En este caso eran vídeos de conocidos coros, arias o dúos de famosas zarzuelas. ¿Quién no ha cantado o canturreado alguna vez "fiel espada triunfadora...", "a beber, a beber ya apurar..." o "por el calle de Alcalá, con la falda almidoná..."?

Y pese a la popularidad de algunos fragmentos, personajes o motivos, la zarzuela es un gran desconocido para el gran público. El Seminario ya concluido ha servido para conocer más detalles, su trayectoria histórica, sus subgéneros, los compositores, los letristas (grandes olvidados), los escenarios... Quizás lo que más me llamó la atención es el descubrimiento en la Biblioteca Nacional, por parte de la propia Isabel Saavedra, de un libreto de Lope de Vega con la inscripción "zarzuela" anterior a la construcción del palacio del mismo nombre (donde vive el rey español) y que es de donde se consideraba que procedía el nombre.

Al desconocimiento ha contribuido sin duda la mirada condescendiente con la que ha sido tratada por según qué sectores. Considerada tradicionalmente un género menor (en relación a la ópera) por popular, se cree erróneamente que es exclusivamente madrileña; si bien muchas de las zarzuelas más conocidas desprenden un aroma inequívocamente chulapón, todos los territorios pueden presumir, incluídas la catalana Cançó d'amor i de guerra. No le ha hecho ningún favor ser conocida comúnmente como "género chico", que por cierto es sólo un subgénero de la zarzuela, como bien se encargó de recalcarnos Saavedra.

¿Por qué no se programa más zarzuela? Género omnipresente durante el siglo XIX, gozó hasta la guerra de 1936 de mucho predicamento entre el gran público, pero tuvo que competir sucesivamente con las nuevas formas de entretenimiento, el cinematógrafo, las variedades... Pero no ha caído en el olvido: en Las Palmas, la asociación Amigos Canarios de la Zarzuela, fundada hace treinta años, lleva varias obras a los escenarios cada temporada. Este año, La del manojo de rosas y El barbero de Sevilla, además de una gala lírica.

[Imatge: aczrzuela.com]

divendres, 11 d’agost del 2023

Novetat editorial: 'Persistent i equilibrat'


Amb el títol Persistent i equilibrat acabo de publicar a l'editorial Bubok un nou llibre d'apunts dels meus tres blocs (Les aigües turbulentes, Via a via i Neigà), els apareguts entree l'1 de gener de 2022 i el 31 de juliol de 2023. Es tracta del 13è recull d'una col·lecció iniciada ja fa anys amb Patates i creïlles. Qui vulgui saber el perquè del títol del llibre (que té dues lectures) haurà de cercar-lo en el seu contingut.

Disponible a Bubok en llibre físic (9,15 €) i en e-book (de franc).


dijous, 10 d’agost del 2023

Per una llei de volcans

 


Arrel de l'erupció del volcà de La Palma, un grup d'afectats decidí impulsar una llei de volcans mitjançant una iniciativa legislativa popular (ILP). La idea neix de la constatació que no hi ha cap norma d'aquest rang que reguli un pla d'acció en casos de catàstrofe volcànica i, conseqüentment, no es reconeixen suficientment els drets dels afectats en relació als seus patrimonis, habitatges, negocis o activitats econòmiques. La futura llei pretén també establir els protocols d'actuació davant de successos com el de La Palma. 

Les Canàries, territori volcànic per excel·lència, és especialment sensible a la possibilitat d'aquests esdeveniments. La ILP havia de presentar-se en un principi davant del Parlament de Canàries però raons competencials obliguen a fer-ho davant del Congrés de Diputats, segons m'explicà un dels promotors el dia que vaig anar a deixar les meves dades personals i estampar la meva signatura per unir-me als altres 15.000 ciutadans necessaris perquè la iniciativa continuï endavant en el seu llarg i feixuc recorregut processal i parlamentari.

Qui tingui interès en el tema pot entrar a la web ilpvolcanescanarias.es, on trobarà informació sobre la iniciativa i el text íntegre de la proposta de llei, l'article 1 de la qual diu textualment: 

"1.L'objecte d'aquesta norma és establir les mesures necessàries per a la reconstrucció i la recuperació social, econòmica i ambiental de l'espai territorial afectat per l'erupció i les bugades de lava d'un volcà a l'àmbit territorial afectat, i, atès el seu impacte sobre la societat i l'economia insulars, de l'illa en conjunt."

***

A raíz de la erupción del volcán de La Palma, un grupo de afectados decidió impulsar una ley de volcanes mediante una iniciativa legislativa popular (ILP). La idea nace de la constatación de que no existe ninguna norma de este rango que regule un plan de acción en casos de catástrofe volcánica y, consecuentemente, no se reconocen suficientemente los derechos de los afectados en relación con sus patrimonios, viviendas, negocios o actividades económicas. La futura ley pretende también establecer los protocolos de actuación frente a sucesos como el de La Palma.

Canarias, territorio volcánico por excelencia, es especialmente sensible a la posibilidad de estos acontecimientos. La ILP debía presentarse en un principio ante el Parlamento de Canarias pero razones competenciales obligan a hacerlo ante el Congreso de Diputados, según me explicó uno de los promotores el día que fui a dejar mis datos personales y estampar mi firma para unirme a los otros 15.000 ciudadanos necesarios para que la iniciativa siga adelante en su largo y fastidioso recorrido procesal y parlamentario.

Quien tenga interés en el tema puede entrar en la web ilpvolcanescanarias.es, donde encontrará información sobre la iniciativa y el texto íntegro de la propuesta de ley, cuyo artículo 1 dice textualmente:

"1.El objeto de esta norma es establecer las medidas precisas para la reconstrucción y recuperación social, económica y ambiental del espacio territorial afectado por la erupción y las coladas de lava de un volcán en el ámbito territorial afectado, y, dado su impacto sobre la sociedad y la economía insulares, de la isla en su conjunto."

[Imatge: elvalledearidane.com]


divendres, 7 de juliol del 2023

Persistent, fresc, suggerent i equilibrat



La Finca el Mocanal-Bodega San Juan, situada a Santa Brígida, a quinze minuts de Las Palmas, és una destinació inexcusable per a tots els afeccionats a l'enoturisme ja que és un dels patrimonis històrics vitivinícoles més importants de l'illa de Gran Canària. Fou fundada el 1912 per membres de la família Millán, emparentats amb els poderosos Quegles (descendents, per cert, del mallorquí Rafael Quegles), i durant cinc generacions han conreat les vinyes per produir de forma artesanal, ecològica i limitada uns vins que avui es serveixen als millors restaurants i s'exporten a l'estranger. 

La Bodega San Juan organitza visites guiades que inclouen un recorregut per les vinyes, les instal·lacions (amb les maquinàries i tecnologies d'èpoques passades) i les botes, a més d'una cata de vins. També hi ha la possibilitat de celebrar-hi convencions i esdeveniments socials. Ahir dijous vaig tenir l'oportunitat de visitar-la i tastar un dels seus vins, concretament un Mocanal, collita 2021, de 12,5º de graduació i fet amb les varietats Listán Negro i Negramoll, "persistent, fresc, suggerent i equilibrat", segons afirma la bodega. Ho vaig fer acompanyat d'olives i formatge (i de l'excel·lent grup de voluntaris de l'ONCE, raó de la meva presència). Una tarda perfecta.

***

La Finca Mocanal-Bodega San Juan, situada en Santa Brígida, a quince minutos de Las Palmas, es un destino inexcusable para todos los aficionados al enoturismo ya que es uno de los patrimonios históricos vitivinícolas más importantes de la isla de Gran Canaria. Fue fundada en 1912 por miembros de la familia Millán, emparentados con los poderosos Quegles (descendientes, por cierto, del mallorquín Rafael Quegles), y durante cinco generaciones han cultivado los viñedos para producir de forma artesanal, ecológica y limitada unos vinos que hoy se sirven en los mejores restaurantes y se exportan al extranjero.

La Bodega San Juan organiza visitas guiadas que incluyen un recorrido por los viñedos, las instalaciones (con las maquinarias y tecnologías de épocas pasadas) y los toneles, además de una cata de vinos. También existe la posibilidad de celebrar convenciones y eventos sociales. Ayer jueves tuve la oportunidad de visitarla y degustar uno de sus vinos, concretamente un Mocanal, cosecha 2021, de 12,5º de graduación y hecho con las variedades Listán Negro y Negramoll, "persistente, fresco, sugerente y equilibrado", según afirma la bodega. Lo hice acompañado de aceitunas y queso (y del excelente grupo de voluntarios de la ONCE, razón de mi presencia). Una tarde perfecta.

[Imatge: turismosantabrigida.net]

dimecres, 21 de juny del 2023

'Calima rosa'



Programada dins del cicle "Diversidad, Igualdad y Cultura" de la Filmoteca Canaria, oportunament en vigílies del 28 de juny, ahir es projectà al Teatro Guiniguada l'òpera prima d'Ismael Cabrera Calima rosa, un documental que recull set històries (una per cada illa canària) de persones LGTB, col·lectiu sistemàticament silenciat i marginalitzat. En totes elles afloren la pèrdua, l'autodescobriment, la capacitat de superació, la incomprensió social o familiar i els treballs marginals. En paraules del seu director, el film "aposta completament per la llibertat, la diversitat i per la continuïtat d'uns drets que hem de seguir defensant".

Vam conèixer trajectòries tan dispars (i alhora amb molts punts en comú) com la d'una lesbiana d'El Hierro, una transsexual de Gran Canària o una parella de gais de Lanzarote amb un fill adoptat. Especialment colpidors són els capítols dedicats a La Gomera (la memòria popular sobre José, nascut amb trets d'hermafroditisme) i Fuerteventura (amb fragments d'una entrevista al darrer reclòs al penal de Tefía, cruel destinació dels vagos y maleantes). 

La pel·lícula em va agradar molt: a més de l'atractiva manera de plantejar una temàtica de perpètua (i necessària) actualitat, la vaig trobar tècnicament molt ben feta. Per a l'anècdota personal queda el fet que a la sala, just al meu costat, s'assegué l'Elena, la transsexual a què ja he fet referència, una dona amb una trajectòria personal complicada, plena de vicissituds i superacions, un model a respectar i admirar. Fou llargament ovacionada a l'acabar la projecció. Un honor tenir-la de fugaç veïna. 

***

Programada dentro del ciclo "Diversidad, Igualdad y Cultura" de la Filmoteca Canaria, oportunamente en vísperas del 28 de junio, ayer se proyectó en el Teatro Guiniguada la ópera prima de Ismael Cabrera Calima rosa, un documental que recoge siete historias (una por cada isla canaria) de personas LGTB, colectivo sistemáticamente silenciado y marginalizado. En todas ellas afloran la pérdida, el autodescubrimiento, la capacidad de superación, la incomprensión social o familiar y los trabajos marginales. En palabras de su director, el filme "apuesta completamente por la libertad, la diversidad y por la continuidad de unos derechos que debemos seguir defendiendo".

Conocimos trayectorias tan dispares (ya la vez con muchos puntos en común) como la de una lesbiana de El Hierro, una transexual de Gran Canaria o una pareja de gays de Lanzarote con un hijo adoptado. Especialmente conmovedores son los capítulos dedicados a La Gomera (la memoria popular sobre José, nacido con rasgos de hermafroditismo) y Fuerteventura (con fragmentos de una entrevista al último recluido en el penal de Tefía, cruel destino de los vagos y maleantes).

La película me gustó mucho: además de la atractiva forma de plantear una temática de perpetua (y necesaria) actualidad, la encontré técnicamente muy bien hecha. Para la anécdota personal queda el hecho de que en la sala, justo a mi lado, se sentó Elena, la transexual a la que ya he hecho referencia, una mujer con una trayectoria personal complicada, llena de vicisitudes y superaciones, modelo a respetar y admirar. Fue largamente ovacionada al acabar la proyección. Un honor tenerla de fugaz vecina.

[Imatge: lpafilmfestival.com]

dijous, 15 de juny del 2023

La llengua que encara cueja / La lengua que aún colea




El títol d'aquest bloc, Neigà, és una paraula guanxe que significa "germà". És extreta d'una de les endechas, és a dir elegies o cants de lament, que l'italià Leonardo Torriani transcribí en una descripció que feu de l'arxipèlag per encàrrec de Felip II. I d'aquestes endechas se'n parlà ahir a la Biblioteca Insular de Gran Canària. Amb el títol "La lengua guanche desde Bartolomé Cairasco hasta nuestros días", l'escriptor i periodista tinerfeny Agustín Gajate Barahona (a la imatge) dissertà sobre la llengua dels antics canaris. A partir de les seves investigacions, les dels estudiosos dels dos darrers segles, des de Dominik Josef Wölfel fins a Maximino Trapero i de les escasses fonts de l'època en què presumiblement la llengua encara era viva, com la de Torriani o la Comedia del Recibimiento de Bartolomé Cairasco de Figueroa, Gajate ha recopilat un modest lèxic amb el qual s'ha vist en cor d'escriure poemaris com Achicaxna xaxo agual (Palabra de momia paria, 2013). 
L'acte, celebrat a la terrassa de la Biblioteca amb vistes a la catedral de Las Palmas i presentat per l'escriptora, pintora i fotògrafa María del Pino Marrero Berbel, formava part del cicle "Encuentros con el autor". Després de les intervencions d'ambdós s'encetà un petit diàleg amb els assistents on sorgiren qüestions sempre polèmiques per a la investigació històrica i filològica, com la pròpia denominació de la llengua (guanche, tamazigh, amazigh?). La premura per tancar la biblioteca a les vuit del vespre tallà una mica bruscament el col·loqui quan més interessant es feia. Llàstima. 

***

El título de este blog, Neigà, es una palabra guanche que significa "hermano". Es extraída de una de las endechas, es decir elegías o cantos de lamento, que el italiano Leonardo Torriani transcribió en una descripción que hizo del archipiélago por encargo de Felipe II. Y de estas endechas se habló ayer en la Biblioteca Insular de Gran Canaria. Con el título "La lengua guanche desde Bartolomé Cairasco hasta nuestros días", el escritor y periodista tinerfeño Agustín Gajate Barahona (en la imagen) disertó sobre la lengua de los antiguos canarios. A partir de sus investigaciones, las de los estudiosos de los dos últimos siglos, desde Dominik Josef Wölfel hasta Maximino Trapero y de las escasas fuentes de la época en qué presumiblemente la lengua todavía estaba viva, como la de Torriani o la Comedia del Recibimiento de Bartolomé Cairasco de Figueroa, Gajate ha recopilado un modesto léxico con el que se ha atrevido a escribir poemarios como Achicaxna xaxo agual (Palabra de momia paria, 2013).
El acto, celebrado en la terraza de la Biblioteca con vistas a la catedral de Las Palmas y presentado por la escritora, pintora y fotógrafa María del Pino Marrero Berbel, formaba parte del ciclo "Encuentros con el autor". Tras las intervenciones de ambos se inició un pequeño diálogo con los asistentes donde surgieron cuestiones siempre polémicas para la investigación histórica y filológica, como la propia denominación de la lengua (guanche, tamazigh, amazigh?). La premura por cerrar la biblioteca a las ocho de la tarde cortó algo bruscamente el coloquio cuando más interesante se hacía. Lástima.

[Imatge: escritores.org]